Opinió

Ravenna, Dante, ciclistes

Si pogués ser alcalde d'algun lloc, ho seria, sense cap dubte, de Ravenna

El pas­sat 30 de setem­bre, a la ciu­tat de Ravenna, cap a les 9 del ves­pre i havent sopat en agra­da­ble i abun­dant com­pa­nyia, un ser­vi­dor començà a expli­car l'iti­ne­rari català de la Divina Comèdia, començant amb la tra­ducció d'Andreu Febrer, el pri­mer terç del segle XV, i aca­bant amb la tra­ducció seua (vull dir meua), publi­cada el setem­bre de l'últim any del segle XX, que era el 2000. L'acte, amb un punt de solem­ni­tat, tenia lloc a la basílica de Sant Fran­cesc, al cos­tat del sepul­cre de Dante, que és una església fran­cis­cana de nau ampla i clara, de bellesa pro­funda i modesta. Un cen­te­nar i mig de per­so­nes seguien aten­ta­ment les pre­gun­tes del con­duc­tor de la sessió, dan­tista expert, i les res­pos­tes meues o del pro­fes­sor Raf­fa­ele Pinto, vin­gut expres­sa­ment de Bar­ce­lona. La set­mana ante­rior, la sessió dan­tesca o dan­ti­ana s'havia dedi­cat a la tra­ducció recent de la Comèdia al noruec, pri­mera en aque­lla llen­gua, i els assis­tents que ens escol­ta­ven es van sor­pren­dre una mica que, en un lite­ra­tura tan poc cone­guda inter­na­ci­o­nal­ment com la cata­lana, les tra­duc­ci­ons del gran lli­bre de Dante tin­gue­ren una història tan antiga i tan rica. La rea­li­tat, per desgràcia, és que quan afir­mes per ací o per allà –a Sevi­lla, a Madrid, a París, a Roma, a Viena o a Nova York, per posar alguns casos que he vist i patit—que la lite­ra­tura cata­lana és una gran lite­ra­tura, segu­ra­ment la gran lite­ra­tura euro­pea igno­rada, o que ara mateix es publi­quen tants i tants milers de lli­bres en català, el públic sol fer cara de sor­presa o de per­ple­xi­tat. Fins i tot a Ravenna, ciu­tat de vida cul­tu­ral increïble­ment densa i vari­ada, on m'agra­da­ria viure en la pau i la sere­ni­tat dels seus car­rers i pla­ces.

I d'altra banda, no sé si em puc ima­gi­nar un acte com aquell en una ciu­tat nos­tra de gruix equi­va­lent, com ara Tar­ra­gona o Cas­telló, omplint una església per sen­tir par­lar, posem per cas, de la tra­ducció búlgara o noru­ega de Llull o d'Ausiàs March. A Ravenna, ja fa uns quinze anys que s'hi dedi­quen, a aquesta pràctica de pre­sen­tar anu­al­ment, amb comen­ta­ris eru­dits i reci­ta­ci­ons, les ver­si­ons de l'insigne Alig­hi­eri a les llengües del món, des de la xinesa i la fran­cesa el pri­mer any, fins a la noru­ega i la cata­lana el dar­rer, pas­sant per la turca, la viet­na­mita, la japo­nesa, l'alba­nesa, la uzbeka, la nepa­lesa i un bon gra­pat més. No tinc cap raó per a pen­sar que enguany, per trac­tar-se de la versió cata­lana, hi hagués més assistència que altres anys. En fi, que vam par­lar, vam reci­tar el cant XVIII del Paradís, un rap­sode pro­fes­si­o­nal en italià, jo en català, després el pare prior em va fer lliu­ra­ment del Lauro Dan­tesco, en memòria de la meua visita, i pareix que la cli­en­tela se'n va anar a dor­mir dis­cre­ta­ment satis­feta.

Abans de començar, però, vaig acos­tar-me a salu­dar el senyor batle de la ciu­tat, asse­gut a la pri­mera fila, i li vaig fer una petita broma. “Senyor sin­daco”, que li vaig dir, “se suposa que la funció del seu càrrec con­sis­teix a inten­tar millo­rar la ciu­tat, no és cert?” “És clar”, em digué l'alcalde, “això mirem de fer.” “I com es fa”, li vaig dir jo, “per millo­rar una ciu­tat que és ja per­fecta?” Em fa l'efecte que una cosa així no li l'havia dita mai ningú. I em va res­pon­dre: “Mire, quan una paret està molt bruta, les taques no s'hi veuen; però quan està neta, una sola taca és una ofensa per als ulls. Aquest és el meu pro­blema.” Deu ser també el pro­blema d'altres ciu­tats de la Roma­nya, com Fer­rara per exem­ple, tan pròxima i tan igual­ment serena, ciclista i per­fecta, ciu­tats d'aire clàssi­ca­ment burgès, de pros­pe­ri­tat sòlida i evi­dent, i curi­o­sa­ment gover­na­des des de temps quasi imme­mo­rial per alcal­des del Par­tit Comu­nista Italià (ell mateix tan pecu­liar), i ara pel seu suc­ces­sor, el Par­tit Democràtic: a Ravenna o a Fer­rara, tan bur­ge­ses, tan riques i tan tra­di­ci­o­nals, les majo­ries d'esquerra són espec­ta­cu­lars, i el ber­lus­co­nisme, gai­rebé insig­ni­fi­cant. Coses que pas­sen.

El viat­ger que baixe del tren a l'estació de Ravenna, tro­barà una plaça ampla i oberta, i un car­rer que porta al cen­tre urbà. A la plaça, i al car­rer, i en la resta de pla­ces i car­rers, el visi­tant tro­barà algun autobús petit i lent, i molt escas­sos cot­xes, també lents i tran­quils. O no cap vehi­cle de motor, si no és per als resi­dents acre­di­tats, que sem­bla que hi cir­cu­len només en cas de neces­si­tat abso­luta. No sé com reso­len els pro­ble­mes habi­tu­als del trànsit, en aquesta ciu­tat de dimen­si­ons equi­va­lents a Lleida, no sé què en pen­sen els veïns. Sé que, dins del perímetre urbà que el visi­tant pot recórrer, la pau és tan visi­ble i tan pal­pa­ble, la con­ser­vació de l'urba­nisme antic i de la seua arqui­tec­tura és tan com­pleta i tan per­fecta, que sem­bla que hom ha arri­bat a un altre món, a una antiga civi­lit­zació pre­ser­vada, o que és un somni difícil de creure, irreal. El viat­ger, a més de visi­tar els monu­ments d'un cris­ti­a­nisme solemne i bizantí, els bap­tis­te­ris, les basíliques, els mau­so­leus, els mosaics pro­di­gi­o­sos i bellíssims de San Vitale o San Apo­lli­nare, la memòria del Gal·la Placídia, del rei Teo­do­ric, de Jus­tinià i Teo­dora glo­ri­o­sos en un absis dau­rat i bellíssims, a més de tot això, volia medi­tar uns minuts (ja ho havia fet, pocs anys abans, en una pri­mera visita) davant del sepul­cre de Dante, que ací trobà aixo­pluc final enmig d'un país tur­bu­lent.

Al sepul­cre, s'hi arriba cami­nant en pau per­fecta per car­rers i pla­ces ocu­pats només per via­nants i per ciclis­tes pacífics. L'únic soroll de trànsit és, de tant en tant, el tim­bre dis­cret d'una bici­cleta, ring ring, que avisa del seu pas encal­mat. Pas­sen velle­tes ciclis­tes amb jaqueta i bar­ret, pas­sen iaies i mares ciclis­tes amb néts i fills en la cadi­reta auxi­liar, pas­sen senyors ciclis­tes ben ves­tits i amb cor­bata, senyo­res joves ciclis­tes que van a com­prar, ado­les­cents ciclis­tes que no fan cap soroll. A les pla­ces, davant de les boti­gues, a tot arreu, hi ha bici­cle­tes incomp­ta­bles espe­rant els seus amos ciclis­tes, bici­cle­tes velles i noves, moder­nes i anti­gues, ocu­pant tot l'espai que en altres llocs és ocu­pat pels cot­xes. Més que a les ciu­tats d'Holanda, fins i tot més que a Fer­rara, que és ciu­tat de Lucrècia Borja i de mol­tes bici­cle­tes. Ravenna va ser port de la flota d'August, va ser capi­tal de l'Imperi d'Ori­ent amb Honori, capi­tal del regne de Teo­do­ric l'ostro­got, capi­tal de la Itàlia bizan­tina, i ara és una ciu­tat de vida pròspera, de comerç ele­gant i de ciu­ta­dans unànime­ment ciclis­tes. Mereix, més que cap altra, con­ser­var el sepul­cre de Dante Alig­hi­eri, que hi va pas­sar els seus dar­rers anys de vida, i que seria feliç escol­tant els seus ver­sos en les llengües del món, inclosa la nos­tra. I jo, si pogués ser alcalde d'algun lloc, ho seria, sense cap dubte, de Ravenna.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.