viure sense tu
Estiu tot l'any
Mai com aquest any tenim
la sensació,
a l'octubre,
que falta poc per
a les vacances
Fites meteorològiques com les d'aquell fred del 56 que va matar les oliveres queden en el record. Jo de fet no havia ni nascut. M'ho explicava el pare, és clar, que aquell any el trull no va brandar. Onades successives de fred, amb catorze dies sota zero el febrer del 1956 i la temperatura mínima -6,5º el dia 11. Són dades del meu poble a Vila-seca (Tarragonès), però també hi va haver registres semblants arreu del país. Temperatures que queden gravades en tota una generació, i són explicades a les generacions successives. Que mori una olivera, que és un arbre de nissaga mil·lenària, és tot un drama de la natura, i impressiona qualsevol. Ara en canvi el que es porta és la calor, i jo podré explicar als meus fills, que tot i que ja han nascut potser no en seran conscients, que el 2011 va ser la primera vegada que l'estiu va durar tot l'any. El lema manta vegades escrit a qualsevol nucli de costa; el somni del botiguer de souvenirs, aftersun i matalassos inflables; el desig impossible per al lligon de platja, ha esdevingut real: ja tenim estiu tot l'any. D'acord, no és el primer cop que anem a les parades de castanyes i moniatos en màniga curta, ni que allarguem l'operació biquini uns mesos més, però sí que impressiona un foc forestal al Pallars a aquestes altures de calendari.
I mai com aquest any hem tingut la sensació, a l'arribar a la feina, que ja falta poc per a les vacances d'agost. Als aparadors els abrics, bufandes i gorres forcen el contrast tèrmic. I ens pensem que Catalunya és Cuba, i no només pel model de salut, i l'economia de guerra, sinó també per aquesta calor que no té aturador.O que som Califòrnia i el bon temps ens regalarà dues collites, com a desgreuge del fred del 56.
Somniem com aquells catalans que perseguien l'ideal d'una societat justa, els de la novel·la de ciència-ficció escrita el 1927 per Onofre Parès: L'illa del gran experiment. Els catalans del segle XXI vivim una situació insòlita. Mentre encara seguim aspirant a una societat més justa, la meteorologia ens fa viure situacions de ficció. Ens anima a construir l'impossible. A tenir un temps a mida.
