Els mitjans públics encara tenen corda

Què s'amaga dar­rere l'ofen­siva que diver­sos mit­jans de comu­ni­cació pri­vats han ini­ciat con­tra els mit­jans públics? Res més que la sali­vera que els pro­voca el rela­tiu i min­vant gruix publi­ci­tari que aquests encara con­ser­ven i, si pot ser, un bon pes­sic de les sub­ven­ci­ons, que són sem­pre cri­ti­ca­bles quan les reben els altres i per­fec­ta­ment jus­ti­fi­ca­bles quan van a parar al calaix propi.

En un país en què els mit­jans pri­vats juguen des­ca­ra­da­ment car­tes polítiques mar­ca­des, para­pe­tats dar­rere d'una hipotètica lli­ber­tat infor­ma­tiva que pros­ti­tu­ei­xen cada vegada que convé als seus interes­sos, tenir mit­jans públics que es tenyei­xen del color de les majo­ries par­la­mentàries que els admi­nis­tren és ben bé un mal menor.

Argu­men­tar que els diners públics que costa man­te­nir-los tin­drien un destí més pro­fitós si anes­sin a parar al foment de l'ocu­pació o al man­te­ni­ment de les pres­ta­ci­ons soci­o­sa­nitàries, és d'una hipo­cre­sia ver­go­nyosa en el con­text actual en què fem ser­vir els diners de tots per socórrer els espe­cu­la­dors finan­cers o per cons­truir infra­es­truc­tu­res pre­nya­des d'inu­ti­li­tat des de la seva mateixa con­cepció.

Els mit­jans públics del nos­tre país con­tri­bu­ei­xen, com a mínim, a donar con­sistència a la presència social de la nos­tra llen­gua, que no és poca feina. Una apor­tació que molts mit­jans pri­vats –d'altres en som pio­ners– aca­ben de des­co­brir fa qua­tre dies.

I con­tri­bu­ei­xen, també, a un con­text infor­ma­tiu i d'entre­te­ni­ment de valors sen­si­ble­ment dife­rents i con­si­de­ra­ble­ment més posi­tius dels que pro­mo­uen els mit­jans pri­vats. Facin el favor de res­se­guir les pro­gra­ma­ci­ons diàries dels mit­jans audi­o­vi­su­als pri­vats i com­pa­rin-les amb les dels públics. Veu­ran que l'alter­na­tiva a con­tin­guts de debat són tertúlies far­ci­des de tafa­ne­ria xava­cana; que la d'infor­ma­tius com­plets, són maga­zins de suc­ces­sos; que la de sèries pre­mi­a­des, són patètiques comèdies de pati de veïns o d'escola, tots poten­ci­al­ment cli­ents dels ser­veis soci­als; que la de repor­tat­ges ben docu­men­tats és dur les càmeres al car­rer sense cap rigor; que l'alter­na­tiva al com­promís infor­ma­tiu són hi-hi-his i ha-ha-hàs, pije­ria intrans­cen­dent i prèdiques des d'escam­bells tro­nats.