La tardor àrab i la democràcia

Men­tre aquí per­dem el temps dis­cu­tint amb per­so­nat­ges com Peces Barba en lloc d'anar per feina, a altres llocs fan pas­sos històrics. Cada lloc els ha de fer a la seva manera. I sem­pre algú s'ha de posar davant dels desit­jos, més o menys latents, dels ciu­ta­dans. Els països que van pro­ta­go­nit­zar el que vam ano­me­nar pri­ma­vera àrab s'estan con­fi­gu­rant com a països democràtics. A Cata­lu­nya neces­si­tem una altra mena de lide­ratge, però el que ha pas­sat a Tunísia, Egipte, Líbia i que està en curs a Síria o el Iemen i més amor­tit en altres llocs amb governs més pode­ro­sos, tot el que ha pas­sat, es deu a un humil jove de 26 anys. És bo recor­dar-ho, ara que estan sor­tint nous líders i nous gover­nants en aquests llocs. Si el vene­dor ambu­lant Moha­med Bua­zizi no s'hagués immo­lat en pro­testa pel tracte de la poli­cia, no hagues­sin començat tots el movi­ments soci­als que han der­ro­cat els dic­ta­dors. Ara, però, aquí i als nos­tres vol­tants està de moda cri­ti­car si ho estan fent bé per ser estats democràtics. I el que als ente­sos no els sem­bla bé és que puguin gua­nyar les elec­ci­ons els par­tits isla­mis­tes. Com ja ha pas­sat a les elec­ci­ons a Tunísia. Com es pre­veu que passi amb els Ger­mans Musul­mans a Egipte. I com va anun­ciar el govern pro­vi­si­o­nal de Líbia, que la xaria, la llei islàmica, for­ma­ria part de la vida pública a par­tir d'ara. Per què no podem pen­sar que el govern que sor­tirà a Tunísia no pot ser com el de Tur­quia, isla­mista mode­rat i que està fent pro­gres­sar el país? A qui estra­nya que els Ger­mans Musul­mans puguin gua­nyar a Egipte si durant la dic­ta­dura han omplert el país, en lloc de fer-ho el govern de Mubàrak, d'hos­pi­tals, cen­tres soci­als i, sí, també esco­les alcoràniques? I no és lícit pen­sar que a Líbia, amb el que deuen als països occi­den­tals, no es con­ver­ti­ran en isla­mis­tes radi­cals, sinó que estan inten­tant un difícil equi­li­bri entre democràcia i isla­misme?

No hi ha democràcies per­fec­tes. I aquests països estan fent l'esforç de cons­truir-ne de noves a par­tir de la seva idi­o­sincràsia. O no és difícil d'enten­dre que aquí tin­guem sis­te­mes que en diem democràtics i els que tenen el paper de cap de l'estat són monar­quies here­ditàries? Men­tre sigui pos­si­ble can­viar els que gover­nen amb el vot de la gent, ja és un gran pas a alguns. No cal que des d'aquí deci­dim el que és bo o dolent per a ells ni que els donem lliçons de democràcia.