Una Europa de vells
Massa sovint, envellir
és percebut com
una amenaça en comptes d'un èxit
Avui un col·lega, professor com jo, me n'ha explicat una de bona: la seva mare, de més de vuitanta anyets, va haver d'anar a urgències l'altre dia. No es trobava del tot bé. Un cop atesa, se li va recomanar de fer-se una altra prova. Ella va dir que agafaria el cotxe i hi aniria de seguida, perquè venia de nedar i no volia canviar la classe d'informàtica que tenia després. El metge no s'ho creia. Però... era ben cert! Els nostres grans volen viure, no volen ésser marginats, encara que la seva vitalitat, força o estabilitat es torni més fràgil. Incloure els dèbils és símptoma d'una societat millor, i aquesta decisió és nostra.
Des de fa anys, al meu institut celebrem acadèmicament el Dia d'Europa, el 9 de maig. Ho fem al voltant del tema de l'any europeu que toqui. El 2012 reflexionarem i treballarem sobre “l'envelliment actiu i la solidaritat entre les generacions”. Cal preparar-s'hi: prenem decisions?
Va bé pensar en el futur, serenament, sense angoixes i cercant-ne el sentit. Cal fer-ho independentment de les creences o conviccions de cadascú. A més, ens afecta a tots. Potser vostè, que em llegeix, veu ja el final d'una vida professional més o menys reeixida, o potser ja n'ha sortit. Tant li fa, perquè ens afecta a tots: per això ho hem de dur a les aules, i no només a l'hora d'educació per a la ciutadania o de formació en valors.
El document de la UE “How to promote active ageing in Europe” (2011) recorda que en els darrers 20 anys, a nivell europeu, la població més gran de 65 anys ha passat d'un 14 a un 18%. La situació no serà homogènia: per exemple, semblarà esgarrifós viure el 2030 a Chemnitz (antiga Alemanya de l'Est), on el 70% dels habitants seran grans; en canvi, a Londres –lloc atraient per als joves i qui cerca feina– només representaran el 15%. Amb tot, recorden la Londres de la reeixida pel·lícula Children of men (2006)? Com hi viurem? És una distòpia, violenta i malsana, certament. El futur l'hem de construir ara, a l'escola. Allà eduquem joves i hem de vincular generacions: la solidaritat intergeneracional és un repte.
Consulto un seriós document de projecció: Ageing Report: Economic and budgetary projections for the EU-27 Member States. Proporciona xifres i estadístiques fins al 2060. Preveu que el 2030 la taxa de fertilitat a l'Estat espanyol serà d'1,46, una miqueta més que avui; hi haurà una esperança de vida d'entre 81 i 87 anys, segons el sexe; ara bé, el 33% estarem per sobre dels 65. Només un 13% tindrà menys de 14 anys. Qui cuidarà a qui? El canvi comença ara, el 2012: disminueix la població en edat de treballar i milions de persones s'afegeixen als de més de 60. I això s'accelera.
Cal donar visibilitat a aquesta qüestió, que és plena d'oportunitats. Europa ens anima a lluitar contra l'exclusió de la gent gran i tenir cura de la dignitat de l'envelliment. Morir-se, tothom ho fa, però cadascú serveix fins que arribi aquell moment. Els nostres grans poden compartir experiència, exercir una activitat moderada, tenir una vida satisfactòria de servei i de suport, articular un voluntariat de donar i rebre, gaudir de mobilitat i certa independència, etc. A la vegada, els pares i mestres hem d'arromangar-nos per formar en la solidaritat entre les generacions: adolescents i joves tenen un deute i un deure amb els grans: no se'ls pot llençar ni marginar. Tot això s'ha de traduir en fets. Cal reduir la tensió, que massa fàcilment els irresponsables d'algunes opcions polítiques i sindicals redueixen a cosa de peles. Ens salvem tots, o no.
Massa sovint, envellir és percebut com una amenaça en comptes d'un èxit, tant per a individus com per a les societats. I, en canvi –com va escriure Joan Pau II a la seva Carta a la gent gran (1999)–, és una excel·lent ocasió per pensar en els altres, tant els grans com els joves. Els ajudem?
