Donar exemple
Fa angúnia conèixer els ingressos d'alguns executius de bancs i caixes
En moments de crisi, els qui més diners tenen i els qui més poder acumulen han de donar exemple. En principi, tothom té dret a fer el que vulgui amb els seus diners, però en el marc d'un atur del 22% de la població activa, quina seria la reacció de la gent, si veiés que una persona crema bitllets de banc per distreure's al mig d'una plaça, voltat de gent que no té feina o potser passa gana? És una caricatura, però és l'exemple que m'ha vingut al cap, davant de determinades manifestacions del nostre sector públic i privat.
Comencem pel sector públic i per dalt de tot. S'han donat a conèixer els comptes de la casa reial espanyola, que no aclareixen gaire res des del meu punt de vista. En veure'ls es pot defensar que la monarquia ens costa molts diners o molt pocs, ja que resta gairebé tot per explicar. El que sé és que, ara per ara, ha resultat esquitxada per un membre de la família, i que no hi furguin més. Hauria preferit que ens haguessin dit que retallaven el seu pressupost, tal com ha fet el govern espanyol amb els funcionaris. Potser no hauria estat gaire veritat, però haurien donat exemple. Em sorprèn que una cosa tan senzilla no s'hagi acudit als nombrosos assessors que suquen del pressupost reial.
I me'n vaig al sector privat. Després de dècades i dècades en les quals es reduïa la distància entre rics i pobres, en els darrers anys hem vist com tornava a augmentar la diferència. No ha passat tant de temps d'ençà que la societat catalana es distingia clarament entre una classe rica i benestant i una classe obrera pobra amb una cultura baixa. Ara, hi ha fills d'aquells obrers que estudien a la universitat o tenen títols qualificats. La classe mitjana, la que va al camp del Barça, viatja a l'estiu i celebra el Cap d'Any, és clarament majoritària. Però darrerament, ha augmentat una classe social, que no és obrera estrictament, però sí marginada i pobra, per no dir miserable.
En aquest context, ben a la vista de tothom, fa angúnia conèixer els ingressos d'alguns executius de bancs i caixes, que s'han publicat per disposició legal. Especialment si es tracta d'una caixa d'estalvis, que ha perdut diners a cabassos i rep centenars de milions públics per poder cobrir uns fons propis oficialment perduts. Un executiu d'una caixa ha de compartir el sentit de responsabilitat social que tenen –o tenien, en bona part– aquestes entitats financeres. Però hi ha altres mostres públiques que fan mal. A mi m'angunieja i m'irrita veure un Ferrari pels carrers de Barcelona, per posar un exemple. Per què serveix, si no es pot anar per sobre dels 120 quilòmetres hora per les autopistes? No s'adonen els propietaris de cotxes, torres i propietats de luxe que, segons què fan o ensenyen, ofenen els seus conciutadans? Sortosament, cada cop que veig un Ferrari –és un dir–, també veig un acte de bondat i generositat, que compensa. Encara hi ha bona gent, tot i que aquesta no acostuma a circular en un Ferrari. Els temps d'austeritat ho haurien de ser per a tothom. Per als uns, per pura necessitat. Per als altres, per donar exemple i no ofendre.
