A casa

Tots els que van néixer a casa seva i van treure el caparró a aquest món guiats per les mans d'una lle­va­dora, segu­ra­ment expe­ri­men­ta­ran alguna con­nexió sen­ti­men­tal amb el cas de Caro­line Lovell, l'aus­tra­li­ana de 36 anys que defen­sava la super­vivència d'aquesta pràctica i ha mort pre­ci­sa­ment quan paria al seu domi­cili. De totes les acti­vi­tats que en el pas­sat es feien a casa (les xoco­la­ta­des dels ani­ver­sa­ris, les clas­ses de repàs, les visi­tes del metge de capçalera...), néixer és, és clar, la més trans­cen­den­tal. Però, amb el pas del temps, l'extensió de l'estat del benes­tar ha fet que pre­feríssim els llençols de paper dels hos­pi­tals a les flas­sa­des del dor­mi­tori par­ti­cu­lar, i tenir els fills a casa s'ha con­ver­tit gai­rebé en un exo­tisme antro­pològic, en un fet extra­or­di­nari merei­xe­dor de docu­men­tals tele­vi­sius i, ai, necrològiques aus­tra­li­a­nes. Caro­line Lovell rei­vin­di­cava els parts a domi­cili pels emba­ras­sos de risc baix i exi­gia al seu govern línies d'ajut per fomen­tar la for­mació de lle­va­do­res. En l'actual con­text de reta­lla­des no recla­mava pas cap luxe, al con­trari: la fórmula que defen­sava per­me­tria estal­viar recur­sos hos­pi­ta­la­ris, ara que les llis­tes d'espera i les habi­ta­ci­ons enut­jo­sa­ment com­par­ti­des ens sem­blen pri­vi­le­gis remots d'una època d'abun­dor que ja no tor­narà. Però vivim en una soci­e­tat que ali­menta les pors, fins i tot la por a la nos­tra pròpia casa, encara que al cos­tat hi tin­guem una lle­va­dora titu­lada, l'escalf de la família i la col·labo­ració franca del veïnat. Mal­grat tot, Caro­line Lovell va triar lliu­re­ment el seu camí i, men­tre el succés no s'hagi acla­rit ben bé, res per­met pen­sar que en un hos­pi­tal s'hau­ria des­lliu­rat de l'atu­rada cardíaca que ha dei­xat orfe el seu nadó.