La política i els mons irreals

Potser deu ser cosa del pas dels anys, de la visió del món o de la concepció de la vida, no ho sé, però sembla que tot plegat ha canviat força. I no em refereixo a qüestions com les noves tecnologies, els avenços tècnics i aquestes coses que ens fan la vida més fàcil (o més complicada, que ja se sap que tot és segons el vidre amb què es miri). Aquesta setmana passada, l'escriptor Petros Markaris, el nou premi Pepe Carvalho, afirmava que els primers culpables de la crisi eren “els polítics que van inventar un país de riquesa fictícia amb diners prestats”. Va afegir que és hora d'aixecar-nos i reivindicar la cultura. “Si ells lluiten pels diners, nosaltres hem de tornar a lluitar per la cultura.”

I aquí potser hi rau la veritat de tot plegat. Fa un grapat d'anys, quan els ideals i la necessitat d'anar endavant i de lluitar contra les injustícies van deixar de ser els motors reals i naturals de la política, els polítics es van convertir en una mena de tecnòcrates estranys que, de mica en mica es van anar allunyant dels mons reals i van començar a bastir un univers oníric que seguia unes regles molt peculiars que només els afectaven a ells. Corrupcions a banda, els polítics s'han anat fent els amos i senyors de totes les parcel·les de la vida, amb el vistiplau de la societat civil que, temptada pel diable de la comoditat, ha abdicat de l'esforç propi en benefici d'una cultura de subvenció, oci i calma.

A poc a poc ells s'han bastit un món irreal però que funciona molt bé, que és versàtil, que pot ser blanc, negre o tot el contrari segons siguin les seves conveniències i les seves necessitats. I es diuen de tot quan ensumen eleccions a la vora, però després fan aquells pactes que els periodistes bategen amb el qualificatiu contra natura, sense aturar-se a pensar que la natura és la dels mortals, no la dels polítics, que no en tenen. I el poble, còmodament estirat al sofà, manipulant els mil ginys tecnològics que li anestesien l'ànima, se'ls creu i els vota, és igual el color i el sentit del vot, perpetuant una classe social única i separada de la realitat.

L'humanisme càlid ha deixat pas a la fredor implacable dels números, i amb l'excusa sempre coherent que si no hi ha bons sous i bons beneficis no s'aconseguirà que ens governin els millors, la llista de beneficis i prebendes que acumulen va creixent exponencialment allunyada de la resta de governats. Té raó Márkaris quan parla de recuperar la cultura. I no crec que es refereixi a les subvencions que es demanen en la gala dels Gaudí, als llibres que es paguen als amics o a les òperes que no es faran al Liceu. La cultura que reclama l'escriptor grec és la de base, la de la vida, la de l'àvia i la de la mare, la que ens faria ser més humans, fugir de la dictadura freda dels números i de l'enriquiment personal injustificat i entrar per camins més lògics, per plantejaments que facin que aquesta crisi maleïda que ens talla l'alè sigui només un mal record d'aquí a ben poc.

Si seguim així correm el risc greu de la fractura absoluta amb el passat, perdent les essències de la cultura; i no de la particular, més aviat de la general, de la que ens fa ser humans savis i preparats per escoltar i entendre en lloc de màquines de sumar; correm el risc de viure manats per una classe política que sura en uns llimbs artificials que s'han creat només per al gaudi propi i vetats del tot a la resta. I si ningú no ha vist uns governants savis, educats, humanistes, amb ideals sòlids i que treballin de veritat i convençuts en favor del bé general, ningú no els trobarà a faltar i aleshores el present i el futur ens seran del tot esquerps i el pendent cap a l'abisme es transformarà en caiguda lliure.