Opinió

El passat ‘re-sentit'

Ens cal treballar per destriar
d'entre el passat allò que ens
va servir per fer-nos una mica
més humans a
tots plegats

És per atzar que tornem a escoltar amb gust cançons dels últims brots del franquisme, de la transició i dels primers anys de la democràcia? No les havíem donat ja per amortitzades? En poc temps hem reviscut el significat de Diguem no, L'estaca, de Sólo le pido a Dios desvetllant sentiments de resistència, mentre que Gracias a la vida, Paraules d'amor i tantes altres animen a creure en la persistència de forces vitals fonamentals. Cançons portadores de valors i actituds han trucat a la nostra porta com ho
fan els vells coneguts.

Potser hem trigat massa temps a comprendre que, sota una gravíssima crisi econòmica, s'amagava no solament una seriosa crisi política i moral, sinó també una nova versió de la dictadura. Estem identificant-ne alguns trets que desperten rebuig i indignació en joves que mai no l'han viscut però també en molts que sí l'hem sofert. Retornen lleis, discursos i decisions que ens aboquen a molts anys enrere. No és solament que, com tant s'ha dit, el pes de la crisi –que es tracta com si no tingués cap origen conegut, ni menys encara reconegut– recaigui sobre els més febles. Sinó que sembla que la ciutadania, els seus drets civils, els objectius d'igualtat en tots els ordres de la vida social, la cerca de la cohesió, el respecte als drets humans fonamentals, hagin deixat de ser objectius de la vida pública per quedar supeditats a les ordres dels qui amb o sense intermediació política ens governen sense gaires miraments. Anem cedint cada dia una mica més de sobirania col·lectiva i, per tant, personal, estabornits a cops de lleis, normes, discursos que, a més d'espantar, compleixen bé la seva funció d'incitar a callar i acceptar, com un mal menor, tota mena de regressions en els drets socials i personals.

És en aquest mateix espai, confús i incert, on identifiquem certs trets del passat. La por, com aleshores, té l'enorme poder de paralitzar i fer desconfiar de qualsevol moviment que no sigui just el d'abaixar el cap. Però, d'altra banda, estan revivint alguns dels sentiments que varen fonamentar aquell pacte, polític i social (tan imperfecte com possible), que conduí a la democràcia. Reviu el sentiment d'injustícia, la voluntat de resistència, l'impuls per treballar per un futur just. I s'actualitza la revolta quan preveiem el destí futur de moltes de les conquestes en drets humans, socials i personals, en risc de ser devorats per aquesta pseudoeconomia en què s'ha convertit la política. Es desvetlla l'escàndol quan tenim notícia que hi ha infants grecs que es desmaien a les escoles, que augmenta diàriament el nombre de pobres, que es degraden els serveis educatius, sanitaris, socials. I quan percebem que determinades opinions discrepants comencen a ser considerades censurables. Tot plegat, com diem col·loquialment, ens sona. De fet, ens re-sona, de la mateixa manera que ho fa la música d'aquells anys de foscor.

El passat reviscut ens pot dur a una regressió social col·lectiva: a reconvertir-nos en súbdits en lloc de ciutadans. Però cal recordar que si aleshores vàrem ser capaços de resistir, oposar-nos i construir noves formes de viure... per què no hem de poder fer-ho ara? Tenim la possibilitat de reacció personal, podem comptar amb l'antiga força de valors que han permès construir formes de cooperació humana capaces de vèncer dictadures tant o més sinistres que la que sembla voler-se instal·lar per quedar-se. Ens cal treballar per destriar d'entre el passat re-sentit allò que ens va servir per fer-nos una mica més humans a tots plegats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.