LA GALERIA
Amenitats administratives
La gasiveria i la deixadesa de l'Estat a l'Alt Empordà és clamorosa
AFigueres, i en general a l'Alt Empordà, la deixadesa, la gasiveria, el menfotisme de l'administració de l'estat és clamorosa. Tan obscena que fins i tot ha permès a l'alcalde de Figueres de fer una frase: “És un corredor de la mort”, ha dit Santi Vila referint-se al tram de l'N-II que fa de variant a la capital empordanesa. Com és sabut, la dita green mille empordanesa és com tota l'N-II: d'un carril per sentit, insuficients de fa dècades, a més encaixonats per terraplens a banda i banda, i amb unes baranes metàl·liques que acaben de condicionar el tram com una sinistra ratera. Oimés, Figueres segueix sense tenir resolt l'accés nord a l'AP-7. Davant l'exigència de Santi Vila, la ministra del PP fa l'orni, i així el nostre alcalde ha pogut fer una altra frase: “Seria una vergonya que no s'aprofitin les obres del tercer carril per fer l'accés”, amb la qual cosa involuntàriament ha recordat que l'AP-7 va estafant el client: fa mesos que cobra com si estigués en bones condicions, però entre Figueres i Girona manté trenta o quaranta quilòmetres en obres –risc, baixa velocitat...– Oimés, els dos passos a nivell que hi ha al centre, que han comportat alguns morts i innombrables inconvenients, en el millor dels casos tindran una solució que, només dos anys enrere, hauria fer esquinçar alguna americana: dos-cents metres de via coberta per salvar un pas a nivell i un pont per al segon. Això si tot va bé. Res de tota la via coberta al seu pas per la ciutat tal com reclamaven els partidaris de l'estació al centre, i res de la pota nord dels que volien posar l'estació del tren corrent al costat del TGV. El ministre anterior, el socialista Blanco, no va voler ni rebre l'alcalde per tractar la qüestió, per això la frase la farem nosaltres: “Virgencita, virgencita, que me quede (¡mejorada!) como estoy”. Oimés, i ara anirem a l'Escala. Fa dos anys i mig el ministeri corresponent va gastar 3,7 milions d'euros (bufa!) en el passeig. Ara, repetim, només dos anys i mig després, els 4.000 metres quadrats que fa presenten la majoria de l'enrajolat trencat: la pedra sorrenca s'ha desfet com un sucre. Cal substituir-la i diu que l'empresa –precisament de València– que va contractar el ministeri se'n farà càrrec: ja saben, es veu que els passeigs també tenen garantia. I pleguem perquè el paper no dóna per explicar més avantatges dels que proporciona l'administració espanyola al país on des de dalt d'un campanar es veu el campanar veí.
