Rebost

L'ela­bo­ració d'un pla de reple­ga­ment per si les coses van mal dades és una de les claus per patir menys quan, com ara passa amb la crisi econòmica, la situ­ació es com­plica i no res­pon als paràmetres que havíem pre­vist. Vaja, que qui va fer la feina ben feta quan totes ponien i va dis­se­nyar, de manera cohe­rent i refle­xi­o­nada, aquest pla dis­po­sarà d'una eina clau per superar les difi­cul­tats. D'entrada sem­bla que no hau­ria de ser gaire difícil mar­car unes posi­ci­ons en les quals ens sen­tim còmodes i que siguin sòlides quan hàgim de fer un, dos o tres, o vés a saber quants pas­sos enrere. El més impor­tant és que ana­lit­zem bé els recur­sos que tenim, que no ens enga­nyem i que, com ha pas­sat en el temps de bonança, si anem enda­vant no dei­xem la rere­guarda desa­tesa. Però la rea­li­tat que pal­pem cada dia ens demos­tra que en mol­tes oca­si­ons ha pogut més l'ambició d'anar a cer­car l'escac i mat de manera massa impul­siva que no la pro­tecció de les nos­tres pròpies fit­xes. I ara, quan bus­quem aixo­pluc a les zones que havíem mar­cat per fer el nos­tre reple­ga­ment, veiem que ja no estem jugant a escacs, ara ens tro­bem immer­sos en una com­pe­tició de cas­tells de car­tes en la qual té més opci­ons de gua­nyar el que ha pro­cu­rat més per l'esta­bi­li­tat que el que ha vol­gut aixe­car el màxim nom­bre de pisos pos­si­bles.

Els sig­nes del temps han fet pesar més uns minuts de glòria, de sen­tir-se poderós, que asse­gu­rar-se un esde­ve­ni­dor més o menys esta­ble, sense luxes, però que ens per­metés viure amb dig­ni­tat quan venen mal dades. El progrés no deu haver triat la direcció encer­tada quan cada vegada hi ha menys habi­tat­ges que tenen un espai des­ti­nat a rebost.