Opinió

La contraportada

La lleugeresa de Setmana Santa

Si abans estava prohibit cantar, ara no hi ha qui aturi la música i les festes són per a la majoria vacances i els actes litúrgics, un reclam turístic

És tanta la densitat espiritual que es respira a Jerusalem, tan potent l'impacte emocional que causa aquella ciutat santa que a vegades, segons diuen, alguns dels visitants perden el seny, es guarneixen amb una túnica o s'emboliquen amb un llençol manllevat de l'hotel, i surten al carrer amb posat solemne a escampar prèdiques i profecies a la manera dels més destacats personatges bíblics. Són deliris transitoris que es consideren una malaltia psíquica, que han afectat centenars de persones i que han estat definits, és clar, amb el nom de la síndrome de Jerusalem.

La Setmana Santa de la meva infància, amb bars i cinemes tancats, amb penitents descalços carregant cadenes, amb aquells silencis de plom i aquella atmosfera greu sota la qual cantar estava prohibit i fins i tot els somriures vacil·laven, també era posseïdora d'aquestes espessors emocionals i espirituals escassament recomanables per a la salut i l'equilibri nerviós. Aleshores hi havia, penso, moltes síndromes sense diagnosticar i sense tractar. Quan s'invoquen els valors i les metafísiques, sovint s'oblida que la vida i la convivència són molt més fàcils en ambients airejats, on les certeses són relatives, les regles laxes i les transcendències es poden prendre amb un somriure. Jerusalem i la seva concentració d'odis, el rigorós puritanisme d'uns quants països musulmans i les obscuritats del nostre passat, deuen ser bons exemples per reafirmar aquesta teoria. Ja sé que als antropòlegs les lleugereses els sumeixen en la desolació i també que al nostre país es detecta en les ànimes més inesperades una sorprenent vibració carlista que fa que gent que mai no ho diries reivindiqui amb un cert apassionament la tradició, però no hi ha res a fer. Tot canvia, evoluciona, es transforma, s'esllangueix i s'adapta a les noves condicions ambientals. I això, a més que no es pot evitar, és convenient i saludable. I diria que aquesta és la tendència universal, si no hi ha forces alienes que ho trastornin.

A Llagostera, per exemple, on, com a tants indrets, es fan processons amb una notable concurrència i s'hi representen escenes de la passió amb èxit i expectació creixents, ahir també es va celebrar la VII Festa de la Penitència amb música fins a altes (o baixes) hores. És una festa en què, tal com es poden imaginar, si les penitències i les contricions hi tenen alguna presència, sempre és al dia següent. Ai! Si tornessin momentàniament alguns d'aquells piadosos caps amb mantellina que ja fa anys que ens han abandonat, els semblaria que això ha esdevingut Sodoma i Gomorra, i esperarien la inevitable pluja de sofre i foc.

Si a les setmanes santes d'abans estava literalment prohibit cantar, ara no hi ha qui aturi la música i aquestes festes són per a la majoria simplement unes vacances i els actes litúrgics esdevenen, sobretot, matèria de promoció local, reclam turístic i, a vegades, un tret identitari. Les intensitats emocionals es guarden per a la Champions i, malgrat tot això, ningú resta convertit en estàtua de sal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.