Cristians de nom

A Figueres, el professor Eduard Rodeja als anys trenta, quaranta i cinquanta ens llegà unes Notas históricas de la ciutat (4 vols.), una relació de fets i documents transcrits, a algun dels quals ara farem referència. La vila comptà des del segle XVI amb dos convents –o monestirs (eren fora vila)– de franciscans els quals, entre ells i amb la parròquia urbana, protagonitzaren episodis de violència extrema. Vegin. (Els frares) “vingueren a la Iglésia ab lo cos (del mort que es disputaven pels beneficis de l'enterrament) e molt seguiment de guerra. Es digué que los frares anaven pervinguts de bastons.” “En voler-los (els parroquians) llevar la Creu i ells (els frares) defensant-la, se rompé el rètol. Los frares Recoletos foren tan insolents que, no tement Déu ni tenint vergonya als hòmens, cap a la tarda vingueren ab la Creu Alta a cercar lo cos (del mort), havent-se previngut de Miquelets (policia)... lo que causà gran escàndol en la vila tota i los frares ne foren ben maldits.”

He pensat en el comportament d'aquests elements soi disant cristians tot veient per Setmana Santa (?) a TV3 A casa del meu pare hi ha moltes estances. Si no l'han vist, no se'l perdin: només necessiten un ordinador connectat a internet. Va de l'administració del temple que hom va erigir al Gòlgota, al lloc on suposadament va ser crucificat i enterrat Jesús. Resulta que catòlics, ortodoxos, armenis i coptes –quatre d'entre les opcions homologades de ser cristià– s'encarreguen, per dir-ho d'alguna manera, d'aquest santuari en horaris i espais “d'ocupació” repartits. La “filosofia” de les distintes sotanes que representen cada variant consisteix sobretot a practicar el recel i fer la vida impossible als altres. A –i perdonin– putejar-los. Ocupar espais d'altri, brandar amenaçadorament els encensers, abusar del temps que els pertoca, els que entren gairebé trepitgen les sotanes dels que surten... Més que cantar, bramen desaforadament per tapar els altres, de manera que munten un guirigall colossal, un escàndol absolutament contrari al recolliment, a l'oració o a qualsevol forma de generositat pròpia del cristià. Amb aquella concentració de litúrgia –de comèdia–, de vestimentes, de coloraines, de barrets, de barbes i de panxes, si Jesús passés per allà en fugiria (certament) esperitat, com dels dimonis de l'infern. Per reblar el clau, exactament la clau, dos musulmans són, de segles, els orgullosos encarregats d'obrir i tancar la porta del paradoxal edifici.