Joan Roca, un número u

Ara que s'acostuma a parlar de l'excel·lència i de la necessitat d'aspirar-hi per sortir-se'n en aquest món competitiu en què ens ha tocat viure sovint penso en Joan Roca Fontané, el gran dels germans Roca, el cuiner d'El Celler de Can Roca, tres estrelles Michelin, número dos a la llista de Restaurant, guanyador merescut de tots els premis haguts i per haver, i que dilluns va recollir el Grand Prix de l'Art de la Cuisine de l'Acadèmia Internacional de la Gastronomia, el premi Nobel de la cuina. Per parlar del Celler cal conèixer els seus orígens i entendre com Joan i Josep Roca, considerat el millor sommelier del món i que s'autodefineix com a cambrer, van saber construir el que per a molts ja és el millor restaurant que es pugui trobar. I com, a base de talent, iniciativa empresarial i molt d'esforç, van aconseguir que aquell local annex al restaurant de menús familiar d'un barri treballador de Girona, sigui considerat un dels grans restaurants de la història. Cal conèixer Joan i Josep Roca i saber alguna cosa de la història familiar que tan bé ha explicar Salvador Garcia-Arbós per entendre com el germà petit, Jordi, va ser acollit i conduït a l'elit, potenciant la seva creativitat i modelant el seu caràcter emprenedor. Ara ja és considerat per molts el millor pastisser gastronòmic del món. Ell es fa dir postrer, perquè va postres.

No en tenen cap necessitat, de propaganda, aquests tres germans. Se n'ha parlat molt perquè els reconeixements internacionals no els paren d'arribar. Però els va costar que els donessin la tercera estrella Michelin i pujar graons a la llista de millors restaurants del món. Dilluns, a Londres, es farà pública la d'aquest any. Ferran Adrià la va encapçalar molts anys, fins que va deixar de fer-ho l'any abans de reconvertir El Bulli. Alguns esperen que el Celler arribi al número u. Estaria molt bé i algun dia hi serà, potser dilluns mateix, però no té cap importància. El Celler ja és un dels números u del món diguin el que diguin a Londres. Pel turisme, per la seva feina, es mereixen el reconeixement. Però encara que baixin a la llista, seguiran essent els millors. I el més difícil: no gaire diferents d'aquells joves Joan i Josep que amb vint anys es van llançar a l'aventura de buscar l'excel·lència des de Taialà.