La dreta de la dreta

Diumenge a la nit Nicolas Sarkozy tenia dos discursos preparats sobre la taula del seu despatx. Un cop coneguts els resultats, el president havia de decidir quin rumb prendria la decisiva campanya per la segona volta. Encara que la fotografia de la victòria, aquella nit, se la quedés François Hollande, el resultat per Sarkozy no era tan greu sobre el paper: un 27% de vots contra un 28,6% per al socialista. Però la suma dels candidats de l'esquerra donava un 43% dels vots, mentre que la totalitat dels candidats de dretes arribaven fins al 46%. Per tant, si Sarkozy és capaç d'unir tots els vots de la dreta, té opcions d'arrabassar la victòria a Hollande. Els assessors del president creuen que és possible quedar-se amb bona part dels vots del Front Nacional (les enquestes asseguren que un 60% dels electors de Marine Le Pen es decantaran per Sarkozy a la segona volta, o sigui: més de 3 milions d'electors) i dels altres candidats conservadors menors. En canvi, només el 30% dels votants del candidat centrista François Bayrou estarien disposats a votar l'actual president (o sigui: tan sols 1 milió d'electors). Per tant, l'estratègia de Sarkozy passa necessàriament per convèncer els seguidors de Le Pen. Així, diumenge va llegir el discurs que tenia a la part dreta de la taula del seu despatx, i en els propers dies el veurem seguir fidelment el guió establert. Parlarà de valors com la seguretat, el restabliment de les fronteres, la prioritat nacional en l'obtenció de llocs de treball, la reducció a la meitat de l'actual percentatge d'immigració... Ridiculitzarà els socialistes perquè defensen el vot dels estrangers a les eleccions locals i atacarà Hollande per la seva falta d'experiència en la gestió pública. Res de paraules amables; ni perfil institucional; ni missatges d'unió per a la república...

L'augment espectacular dels vots del Front National ha arrossegat Sarkozy a l'estratègia de la crispació, a la necessària dretanització del seu discurs. Però, ¿qui ha estat realment que ha portat el país a inclinar-se tan descaradament a un extrem? En realitat, des de l'any 2002, en què Jean-Marie Le Pen va passar a la segona volta per sorpresa, Nicolas Sarkozy ha defensat el rumb cap a la dreta del seu partit per assumir els votants del Front National. I l'any 2007 aquesta estratègia semblava que havia funcionat. Però, amb la perspectiva del temps, hem vist com l'estratègia per robar vots a l'extrema dreta a base de copiar-li el discurs tenia dos efectes secundaris no desitjats: primer, que el vot contestatari pot anar a parar a una candidatura nova però mai a un president ja en exercici (per definició, un vot de protesta no pot estar mai d'acord amb qui ha governat); i el segon efecte no desitjat és que, des del govern, s'ha legitimat el discurs xenòfob i populista del Front National. En els seus cinc anys de presidència, Sarkozy ha utilitzat la força dissuasiva de l'Estat per justificar actituds racistes com l'expulsió de gitanos romanesos, les declaracions antimusulmanes d'alguns líders del seu partit i els discursos supremacistes del seu ministre de l'Interior.

Sarkozy ho ha apostat tot a aquesta estratègia. Si aconsegueix situar el debat electoral en el seu terreny, potser aconseguirà pels pèls guanyar el 6 de maig. Però, si no se'n surt, pot acabar no tan sols perdent la presidència, sinó provocant una profunda divisió a la dreta francesa. Les opcions d'èxit del Front National per a les eleccions legislatives del mes de juny són més grans que mai. I, a diferència del partit de Sarkozy, Le Pen té un lideratge fort i legitimat pels resultats a l'últim cicle electoral. El principal perill de Sarkozy no és només perdre el poder, sinó acabar convertint Marine Le Pen en la líder de l'oposició d'un futur govern de François Hollande.