Opinió

ELS FILS D'ARIADNA

Tirania de l'absurd

Serà valuosíssim conèixer els consells d'un dels timoners que van enfonsar la nau, ni que sigui per incomplir-los

Cons­ta­tar que la rea­li­tat humana té una tendència irre­fre­na­ble cap a l'absurd no és pas gaire ori­gi­nal, almenys des de Kafka cap ençà. Però el cas és que la rea­li­tat con­ti­nua sor­pre­nent-nos. I aporta dades deli­rants que ens pro­vo­quen un tipus d'estu­pe­facció a la inversa i ens obli­guen a reconèixer que també hi pot haver un punt de gràcia en el fet que una cosa sigui abso­lu­ta­ment cala­mi­tosa.

Quants llits hos­pi­ta­la­ris es podrien sufra­gar amb els diners que ha cos­tat el des­ple­ga­ment poli­cial per blin­dar la recent reunió del BCE a Bar­ce­lona? Resulta entra­nya­ble els ritu­als que neces­sita el poder. Pot­ser man­cat d'auto­ri­tat moral, el poder busca el seu reforçament en posa­des en escena com les que tan con­vin­cent­ment mate­ri­a­lit­zen aquests poli­cies apos­tats als ter­rats dels edi­fi­cis, a punt de dis­pa­rar amb pre­cisió l'arma. D'aquesta exal­tació en sor­gei­xen curi­o­ses i dege­ne­ra­des esco­les de tra­ducció simultània de la política, com ara les que diri­gei­xen Jorge Fernández Díaz, Felip Puig, o que va diri­gir Joan Saura al seu dia. Són esco­les que en comp­tes de fer res­sal­tar el poder trans­for­ma­dor i civi­lit­za­dor de la política s'esti­men més tra­duir la gestió de govern a un com­pendi de gasos lacrimògens, bales de goma i esprais para­lit­zants. Després del seu retrat a l'oli, que cos­tarà 82.600 euros a l'erari públic, José Bono cobrarà 800.000 euros per les seves memòries (no m'agra­da­ria inso­len­tar-me amb ningú, però tot fa pen­sar que ni la memòria de Bono ni la història de l'Espa­nya recent merei­xen aques­tes sumes). E la nave va. Con­ti­nua el tràfec de polítics i alts càrrecs que, en una ope­ració d'amor­tit­zació del seu pas per la política, obte­nen sous mul­ti­mi­li­o­na­ris per asses­so­rar empre­ses que –oh, casu­a­li­tat– van créixer durant els man­dats d'aquests nous con­se­llers. En aquest con­text de tira­nia de l'absurd, i ja per reblar el clau, només cal aplau­dir una incor­po­ració. Ens refe­rim, és clar, a l'entrada de Zapa­tero com a con­se­ller vita­lici del Con­sejo de Estado. Santa decisió! Ni que sigui per incom­plir-los i actuar en una direcció dia­me­tral­ment opo­sada, sem­pre serà valuosíssim conèixer de pri­mera mà els con­sells d'un dels timo­ners que van enfon­sar la nau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.