Opinió

La col·leccionista

Tot recordant Enric Giralt

Fa pocs dies que va morir, a Badalona, el periodista Enric Giralt, i els seus amics, companys i veïns l'hem acomiadat amb paraules d'afecte, d'agraïment i d'admiració. Penso que, arribat el cas, no es pot demanar més i que anar-te'n deixant aquesta estela és no anar-te'n del tot. Jo vaig conèixer l'Enric Giralt fa trenta anys, que està aviat dit. L'he continuat tractant fins al final, però de manera més esporàdica. Els meus records més intensos, per tant, estan lligats a aquella etapa ja llunyana, quan jo estudiava periodisme i volia començar a posar en pràctica tot el que aprenia a la facultat –que no era gaire. Com qualsevol aprenent de periodista, vaig començar pel periodisme local: tenia la intuïció –que es va demostrar encertadíssima– que patejar-me els barris de la meva ciutat em faria aprendre molt més que els tractats de semiòtica que em feien llegir a l'Autònoma. Érem una colla d'estudiants que teníem molta il·lusió i que no sabíem per on començar i l'Enric Giralt, quinze anys més gran que nosaltres, aleshores corresponsal d'El Periódico a Badalona, ens va fer de mestre. Ens ajudava, ens explicava trucs, ens recomanava fonts. Amb paciència i amb generositat. Vaig aconseguir la corresponsalia de l'Avui. Eren uns altres temps: em recordo dictant les cròniques per telèfon, havent creuat els dits mentre marcava el número de centraleta perquè no em toqués aquella noia que s'ho feia repetir tres vegades. Com que no hi havia telèfons mòbils, sovint aquest dictat el feia des del telèfon d'un bar, davant dels rostres estupefactes dels que omplien la barra. Tot plegat, no cal dir-ho, per quatre duros. Ho he recordat, aquests dies, a propòsit de la mort de l'Enric. I just quan em preguntava si els joves que avui entren en allau a les facultats de periodisme estarien disposats a passar aquelles penúries, he conegut dues estudiants de periodisme. M'han entrevistat perquè estan preparant la sortida d'un mitjà digital amb informació de Badalona. Sense pressupost. Amb el panorama que tenim. Això sí, treballen amb ordinador portàtil, i-phone i càmera digital. I veig que estan preparades, i que tenen ganes de treballar, i que són exigents i formals. Així que, fet i fet, Enric, resultarà que el periodisme, en aquests trenta anys, no ha canviat pas tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.