Opinió

viure sense tu

El trànsit de Cyrano

Mentre busquem la paraula justa, no deixem de ser punts transitant

Busco la pet­jada de la imatge de Cyrano, de la imatge i del vers d'Edmond Ros­tand, de Bru de Sala. Perquè són pet­ja­des el que anem res­se­guint a través de la memòria. La pet­jada fresca és la d'Arqui­llué, que des d'ara mateix subs­ti­tu­eix el cant nasal de Flo­tats que hem tin­gut en algun racó del cer­vell gai­rebé trenta anys. Laper­la29 fa un colla­ret, arra­ca­des, anell i agu­lla de pit, tot el joier sen­cer, en una tem­po­rada tea­tral en què han lli­gat Incen­dis i Cyrano de Ber­ge­rac a banda i banda del car­rer Hos­pi­tal de Bar­ce­lona com qui no fa res. Com Venus tran­si­tant damunt el sol com una piga bellu­ga­dissa. Perquè estem par­lant d'això, d'astres escènics. Amb Pere Arqui­llué ja se sap que és com jugar amb car­tes mar­ca­des, que és anar a gua­nyar segur. Veure la repre­sen­tació ho cer­ti­fica, i ser­veix per afer­mar en aquests temps d'incer­tesa glo­bal una de les poques coses segu­res que ens que­den.

En temps de 3D al cinema, d'alta defi­nició a la tele­visió, en aquesta època en què la imatge assalta totes les pan­ta­lles, la del mòbil, la de l'ordi­na­dor, en què la cons­trucció d'una rea­li­tat aug­men­tada busca la còpia per­fecta del món, dei­xar-se cap­ti­var per la boira, per la mirada neta de Rosaura, la Marta Betriu, pels aguts del xoc d'espa­ses, i pel crui­xir de la terra de la Bibli­o­teca, i pel nas de Cyrano és un goig des­me­su­rat.

La imper­fecció, la des­me­sura del nas de Cyrano, que tren­quen la imatge de l'home per­fecte, d'aquest llui­ta­dor generós, valent, ferm, i al mateix temps l'home ena­mo­rat, sen­si­ble i lle­tra­fe­rit. Ferit pel desa­mor. Però amb un domini de les habi­li­tats lec­to­res, d'escrip­tura i d'expressió oral que ja voldríem tots, que ja vol­dria la con­se­llera Rigau per a l'alum­nat català, i tot pare per als seus fills.

El dia que vaig veure la funció n'hi havia com a mínim dos, de pares, que podien com­pro­var les capa­ci­tats fili­als. Un que hi és cada dia: l'Arqui­llué, i la seva filla Emma, també en escena. I l'altre, el cirurgià Marc Antoni Broggi, pare de l'Òriol, el direc­tor d'aquest espec­ta­cu­lar Cyrano. Satis­fets ben segur. És clar que en aquesta vida, siguem pares o fills, i men­tre bus­quem la paraula justa, no dei­xem de ser punts, com Venus tran­si­tant davant del sol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.