Opinió

La col·leccionista

La impaciència del cor

El temps per dedicar a la lectura que em proporcionen les vacances procuro distribuir-lo entre novel·les acabades de publicar i l'àmplia llista de clàssics de la literatura universal que encara no he pogut gaudir. Aquest estiu, quan encara assaboria el plaer de decidir quin d'aquests grans títols m'esperava, vaig rebre un SMS. Era un breu missatge amb què una amiga em feia saber el moment d'exaltació que vivia just en haver acabat de llegir La impaciència del cor de Zweig. Vaig córrer a la llibreria, evidentment, i des d'aquí li agraeixo aquesta recomanació i la vull compartir amb els lectors del diari. Si no heu llegit Stefan Zweig, aquesta novel·la és un pòrtic magnífic per entrar-hi, i si ja coneixíeu la seva excel·lència com a narrador, aquesta obra farà créixer la vostra admiració. Mentre la llegia, m'hi capbussava de tal manera que em sentia aïllada del món en una bombolla de felicitat. Aleshores, per qualsevol raó, em venia al cap algun detall de l'actualitat d'aquest estiu catastròfic i, tot seguit, m'envaïa una mena de sentiment de culpa, un neguit que m'impedia disfrutar del tot d'aquells moments de felicitat que em regalava La impaciència del cor. Quantes persones que conec aquest estiu no hauran pogut fer vacances. O les hauran fet sense poder marxar de casa. O desitjarien fer vacances perquè això voldria dir que tenen feina. I, gentilment, el gran Zweig va i m'ofereix en aquell moment un paràgraf que descriu el meu desassossec amb les paraules precises, col·locades en l'ordre que cal, com si mai no haguessin existit separades: “Sé que a cada moment, mentre riem i fem broma, en algun lloc algú agonitza i mor al llit, que darrere de mil finestres sotgen la misèria i la fam, que hi ha hospitals, pedreres i mines de carbó, que en fàbriques, oficines i presons innombrables persones viuen sotmeses en tot moment a un treball d'esclaus i que en res no els alleuja les penes el fet que algú altre es mortifiqui sense sentit. Tinc molt clar que, si algú volgués començar a imaginar-se les misèries que es donen simultàniament en aquest món, se li estroncaria el son i se li esborraria el somriure dels llavis. Però mai no és el dolor imaginari i imaginat el que trasbalsa i aclapara, sinó tan sols aquell que l'ànima ha vist realment amb ulls compassius és capaç de commoure de debò.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.