El pes de la democràcia
Sense líders, Europa seguirà endavant, però lentament i amb retrocessos
Europa és l'única sortida per a Catalunya. No hi ha alternativa. Una Europa en la qual trobem una Unió Europea de la qual formen part 27 estats, disset dels quals tenen l'euro com a moneda, mentre que els altres deu han mantingut la seva pròpia moneda, sigui perquè ho han volgut –el cas de la Gran Bretanya–, sigui perquè encara no han estat admesos a la zona euro –Romania i Bulgària, entre d'altres–. Al marge de la Unió Europea queden alguns estats que hi volen entrar –Turquia o Islàndia– i un que creu que se n'ha de mantenir fora per qüestions genètiques, que és Suïssa.
Tot va començar el 1951, fa 61 anys, quan alguns països del centre d'Europa acordaren regular plegats la producció i els preus del carbó i de l'acer. Era la primera i petita passa. Des d'aleshores se n'han fet moltes més: endavant i endarrere, transcendents i poc importants, però el conjunt ha progressat. Fa onze anys es va fer un salt inesperat amb la creació de l'euro, que mostrà una vegada més que els europeus teníem tants caps com barrets. Va ser una decisió agosarada, però que demostrava una voluntat majoritària de no aturar-se en el procés de creació d'una Europa política. La solució lògica hauria estat que l'euro arribés quan hi hagués una política econòmica, fiscal i laboral comuna, però es va optar per un acord ambiciós. Ara estem descobrint que, als estats de la Unió, l'edat de jubilació oscil·la entre els 50 i els 70 anys, que uns ciutadans paguen els impostos religiosament mentre que d'altres conviuen amb una economia submergida del 25% del PIB, que uns governs han estat austers i altres no, que uns serveis públics paguen el dentista i l'òptic i altres no. Amb la crisi econòmica hem descobert que els grecs no sabien el que devien, que els irlandesos i els espanyols havien fet bestieses en el sector immobiliari, que alguns financers eren uns pocavergonyes i que tot plegat, la construcció d'Europa, resulta complex. D'altra banda, les autoritats europees veuen amb tanta simpatia l'aparició de nous estats com Mariano Rajoy el pacte fiscal i un concert econòmic amb Catalunya.
Quan l'esperit europeu va néixer, vàrem tenir la sort de trobar-nos amb uns personatges de primer nivell, que les noves generacions no coneixen o ben poc: Adenauer a Alemanya, Spaak a Bèlgica, Monnet a França, De Gasperi a Itàlia. Eren líders i van exercir com a tals, tot i que no es va reconèixer fins més tard. Ara pot passar-nos el mateix. Amb líders, Europa pot posar una marxa llarga i tirar endavant. Sense líders, espero que seguirà endavant, però lentament, amb dubtes i amb retrocessos, que després s'han de recuperar. Els estats europeus coincideixen en un principi fonamental, el de la democràcia. Però aquesta és imperfecta, perquè tots nosaltres ho som, pensem massa en els interessos personals i poc en els col·lectius. És el pes de la democràcia, l'únic sistema polític acceptable.
