Opinió

Irlanda

És sorprenent que
el major imperi de l'època i un país petit
i empobrit poguessin discutir i acordar els termes de la secessió

La història de la inde­pendència d'Irlanda és llarga. S'ini­cia de fet amb la fam de 1846, que es genera com a con­seqüència de la plaga de la patata, que causa un milió de morts. Els pro­pi­e­ta­ris rurals, molts d'ells pro­tes­tants –Irlanda és pro­fun­da­ment catòlica–, se n'inhi­bei­xen i el govern del Regne Unit ignora el pro­blema. Això fa ger­mi­nar la revolta en la població, que sem­pre s'havia sen­tit part de l'Imperi i que cons­tata que aquest l'oblida i explota en períodes de difi­cul­tat. Aquesta cir­cumstància dóna força al sen­ti­ment naci­o­nal, que creix pro­gres­si­va­ment i acaba en una revo­lució armada que fa crisi a Dublín la Pas­qua de 1916 i en una emi­gració forçada per la misèria i la difi­cul­tat, majo­ritària­ment als EUA. Avui viuen més irlan­de­sos fora d'Irlanda que a la República. La Gran Guerra pro­mou la recerca dels inde­pen­den­tis­tes d'ajuda mili­tar a Ale­ma­nya, en  guerra amb el Regne Unit, a través de la colònia Irlan­desa als EUA i l'ambai­xada del Reich a Was­hing­ton. S'envien armes des d'Ale­ma­nya per al cos de volun­ta­ris irlan­de­sos que llui­ten per la inde­pendència. L'abril de 1916 el vapor Aud, que en trans­porta un car­re­ga­ment impor­tant, és inter­cep­tat  a la costa de Kerry i enfon­sat per un cre­uer de la Royal Navy dies abans de la revolta a Dublín en què la IRB, Irish Revo­lu­ti­o­nary Brot­her­hood, cap­tura una part de la ciu­tat i manté una lluita armada que pro­voca 450 morts i 2.600 ferits. Els revo­lu­ci­o­na­ris són vençuts i jut­jats per alta traïció, 15 són con­dem­nats a mort.

Aca­bada la gran guerra, el 1918 el govern britànic intenta tro­bar una solució al con­flicte, que ha gene­rat actes de ter­ro­risme i repressió dels inde­pen­den­tis­tes, però que ha donat a Irlanda un govern propi con­tro­lat per una àmplia majo­ria del par­tit  naci­o­na­lista Sinn Féin –“nosal­tres sols”, en gaèlic– i un nivell d'auto­no­mia  extens. Es tracta de tro­bar un encaix d'Irlanda dins la Com­monwe­alth sota un esta­tus de domi­nion. S'hau­ria d'accep­tar per part d'Irlanda la inte­gració dins la corona i la cessió de la sobi­ra­nia mili­tar i de política exte­rior, però l'acord no és fàcil, la lluita armada ha estat sag­nant i uns no volen cedir en el que con­si­de­ren que és una traïció al seus morts i els altres, en el que és la inne­go­ci­a­ble per­ti­nença a l'Imperi.

Entre el 20 de juliol i el 30 de Setem­bre de 1921 s'inter­can­vien divuit car­tes entre el pri­mer minis­tre del Regne Unit, David Lloyd George, i el cap del govern irlandès, Eamon de Valera, amb l'objec­tiu de fixar les pre­con­di­ci­ons d'una con­ferència de la qual surti l'acord. Es dis­cu­teix l'esta­tus de les parts, si és o no una nego­ci­ació entre iguals, i les con­di­ci­ons, con­si­de­ra­des pels britànics inne­go­ci­a­bles.

La pri­mera carta de Lloyd George fixa les con­di­ci­ons de la per­ti­nença d'Irlanda a la Com­monwe­alth: accep­tació de la sobi­ra­nia britànica; bases a Irlanda per a la Royal Navy i Royal Air Force –no es fa referència a l'exèrcit i la poli­cia, que esta­rien sota l'auto­ri­tat del govern i el Par­la­ment irlandès, el Dáil Éire­ann–; accep­tació per part d'Irlanda de part del deute britànic, el volum del qual seria defi­nit per arbi­tratge inter­na­ci­o­nal. A banda d'aquests límits, “el poble irlandès tindrà abso­luta auto­no­mia en finan­ces i impos­tos, però s'evi­ta­ran les guer­res comer­ci­als que tan nega­ti­ves han estat per a les nos­tres eco­no­mies”.

La res­posta de De Valera és igual­ment clara: l'auto­no­mia sota un esta­tus de domi­nion de què gau­dei­xen el Canadà, Austràlia o Àfrica del Sud no es deriva de trac­tats entre les parts o de drets mútua­ment i públi­ca­ment reco­ne­guts, sinó de les immen­ses distàncies que els sepa­ren de Lon­dres. Irlanda reque­reix que la Com­monwe­alth li reco­ne­gui el dret a la secessió, que la nego­ci­ació sigui entre iguals i que l'orga­nit­zació política d'Irlanda del Nord sigui defi­nida per la volun­tat majo­ritària del poble irlandès. Dies després la res­posta britànica és con­tun­dent: Irlanda ha d'accep­tar for­mar part de l'imperi i ser súbdita del rei, la resta de qüesti­ons es poden dis­cu­tir al si de la con­ferència. “No podem trair el man­dat del nos­tre poble rebut a través del Dáil Éire­ann, que refusa tota nego­ci­ació que no accepti, com a punt de par­tida, l'abso­luta inde­pendència d'Irlanda”, és la res­posta de Eamon de Valera.

La carta del Pri­mer Minis­tre dies després cita el dis­curs del pre­si­dent Lin­coln just abans de l'inici de la guerra civil als EUA “No podem física­ment sepa­rar-nos. No podem eli­mi­nar els nos­tres res­pec­tius vin­cles ni cons­truir un mur entre nosal­tres […]. És, per tant, impos­si­ble fer més pro­fi­tosa i bene­fi­ci­osa la nos­tra inter­re­lació una vegada sepa­rats que ara que estem junts [...]. Supo­sem que anem a la guerra; no podrem fer-la sem­pre, i quan, amb grans pèrdues per les dues ban­des, la guerra acabi, l'eterna qüestió tor­narà a sor­gir entre nosal­tres: com estem millor?”

El que sem­bla una dis­cussió inso­lu­ble s'acaba quan el pri­mer minis­tre accepta que els repre­sen­tants d'Irlanda negociïn sota el man­dat i l'auto­ri­tat que els atorga el seu poble. Lloyd George i De Valera saben que cal nego­ciar i les con­ver­ses comen­cen for­mal­ment a Lon­dres dies després. Les car­tes, publi­ca­des fa uns anys, són una mos­tra difícil d'igua­lar d'elegància, mati­sos, intel·ligència i dura dialèctica. Mai cap dels cor­res­po­nents afirma res deri­vat direc­ta­ment de la res­posta rebuda del seu opo­nent, dóna sem­pre una rèplica con­di­ci­o­nada a l'afir­mació que creu enten­dre, la qual cosa per­met mati­sar el que diu si el seu opo­nent afirma després no haver dit el que l'altre havia entès. Les afir­ma­ci­ons més dures es fan sem­pre basant-se en el man­dat rebut o la repre­sen­tació que s'ostenta, és a dir, a l'impos­si­bi­li­tat de cedir a causa d'obli­ga­ci­ons supe­ri­ors.

Tot paral·lelisme de fets és injust perquè no hi ha mai cir­cumstàncies i con­di­ci­ons de con­torn idènti­ques, però és sor­pre­nent que el major imperi de l'època i un país petit i empo­brit amb un pas­sat imme­diat de guerra pogues­sin dis­cu­tir entre ells i acor­dar en un marc ampli i poc con­di­ci­o­nat, i que noranta anys després aquest diàleg es repro­du­eixi en cir­cumstàncies radi­cal­ment dife­rents quan una part afirma que res es pot dis­cu­tir perquè va con­tra la llei. És perquè això és tan absurd i tan con­trari als interes­sos de les parts que el diàleg entre Cata­lu­nya i Espa­nya ha de millo­rar, les bases actu­als no tenen lògica ni resul­ten con­ve­ni­ents per a ningú, ni tan sols per al que prac­tica la des­qua­li­fi­cació i l'amenaça.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.