Elogi de certs polítics
No som una col·lecció d'individus sinó de persones: prou de consumidors, electors, creients o experts!
Von Clausewitz va morir de còlera el 1831. La vida d'aquest soldat prussià, historiador i teòric militar, resulta apassionant. La seva Vom Kriege, en vuit volums, fou influent: “La guerra no constitueix simplement un acte polític, sinó [...] una continuació de l'activitat política, una realització d'aquesta per altres mitjans.” Hi estarien d'acord força dels nostres representants electes..., tot i que se les donen de “no violents”. Ara bé, aquesta concepció és errònia: per això anem malament.
La filosofia social i política és rellevant. Com Naomi Klein proclama a La doctrina del shock (2007), “les idees tenen conseqüències”. I és així, ja ho digui Donald Rumsfeld o bé la peixatera de la cantonada. Malauradament, però, un bon percentatge de la població només s'atabala si les decisions comunes els afavoreixen o no en els seus interessos. Raonar en favor del bé de tots es fa difícil, heroic, quan el vot d'un val tant com el de qualsevol altre. Aleshores, m'oposo a la igualtat en el dret al vot? No pas. Així sol rutllar, i no conec encara cap alternativa vàlida: d'estalinistes i feixistes en tinc la pipa plena.
M'entusiasmen els meus alumnes: els grans preparen ara la Jornada de Filosofia 2012, sobre el poder i l'obediència. Una referència és La Boétie, humanista francès mort massa jove, el 1563: “Hi ha tres menes de tirans: uns posseeixen el regne mercès a una elecció popular, d'altres a la força de les armes i la resta al dret de successió. Si els homes volguessin escoltar-ho, els cridaria: “Visca la llibertat'!” El seu Discurs és una obra de culte. Ho qüestiona tot des de l'arrel, no com el “realista” Maquiavel o el “moralista” More, que, ambdós, suggereixen estils de política. Anem a la base? Són els polítics el problema? Amb col·legues docents sovint debatem els fonaments: i hi surten Weber, Dewey, Arendt, Habermas i altres.
Cal fer un elogi de la política, i dels polítics: no és un assumpte prescindible, és una “mediació” necessària en l'espai públic. La fragmentació dels discursos i interessos ha de ser superada, trobant-se i parlant del bé de tots (Innerarity, 2006). Aquesta construcció és laboriosa, fràgil i variable. El problema rau en dos esculls: (a) la representació, (b) l'argumentació. Els grecs ho van resoldre; nosaltres, ara no. El representant –escollit com vulguin– no defensa interessos dels qui l'han votat sinó al 100% de la seva circumscripció: representa “a tots”, i s'ha d'alliberar, per tant, de la disciplina i “marca” de partit, i escoltar els arguments dels altres per triar el millor camí comú. La representació no és “delegació d'interessos”, sinó autèntica responsabilitat moral, i –si cal– s'accepta el discurs diferent de l'opinió pròpia inicial. Qui ho fa avui dia?: covards! Indecents!
El discurs lliure de domini no és una utopia. Cal una política de la mediació i no només la “del reconeixement” (Taylor). Quan hem sigut feliços? Només si hem construït un espai obert (en la vida familiar, en una associació, entre amics), tot i ser diferents i plurals. Hem corromput l'esperit antic i també l'il·lustrat: els negocis de la comunicació, els lobbies, les inèrcies administratives i la misèria de l'egoisme. No som una col·lecció d'individus sinó de persones: prou de consumidors, electors, creients o experts!
Posar fi a la partitocràcia i promoure una educació eticocívica assenyada són mesures immediates: m'hi ajuden? Només així se supera la confrontació encarcarada (nombre de vots), el menyspreu dels arguments enfront dels esdeveniments (sondeig, bomba o frase de la Merkel), la vergonyosa tramitació de reclamacions privades. Necessitem polítics però som una comunitat de persones, no d'electors. Els meus alumnes –maltractats per la pressió del discurs ideològic empobrit– ho poden entendre. I vostès?
