Objectivitat

Si en algun moment deter­mi­nat, asse­guts en un banc o mirant el car­rer des de dar­rere el vidre, inten­tem dis­tan­ciar-nos una mica del procés cons­ti­tu­ent en què estem immer­sos els cata­lans, ens ado­nem de seguida que aquesta distància no exis­teix. La cons­trucció del nou estat és el resul­tat de la feina i el desig col·lec­tius, però la veri­tat és que aquest procés també ha emer­git com una cosa ine­vi­ta­ble, com un cor­rent impetuós que se'ns ha empor­tat a nosal­tres i a totes les estruc­tu­res admi­nis­tra­ti­ves, soci­als i men­tals de la Cata­lu­nya autonòmica. La nos­tra tensió sor­geix del fet que, si bé d'una banda sabem que hem d'avançar amb sere­nor i tran­quil·litat, de l'altra vivim el procés amb l'exal­tació pròpia d'una gran efemèride o d'un gran cata­clisme. La inde­pendència sem­bla un pro­ducte tant de la nos­tra volun­tat com d'una força objec­tiva de la història.

Aquest aspecte objec­tiu és el que explica que qual­se­vol intent d'atu­rar el procés ara mateix ja sigui inútil. Totes les bar­ba­ri­tats de l'estratègia de la por, inclo­ent-hi el cinisme vul­gar de Mon­ti­lla quan ens acusa de fran­quis­tes, automàtica­ment es con­ver­tei­xen en raons que refor­cen el procés. D'altra banda, els cata­lans que estan a favor de la inde­pendència però que no ho aca­ben de veure clar, i que diuen que anem amb compte, que gat escal­dat aigua tèbia tem i que ai que els con­ver­gents a última hora no ens sur­tin amb un ciri tren­cat, aquests cata­lans s'han d'ado­nar que l'escep­ti­cisme i la pre­caució ja no for­men part de la par­tida. Vaja, una mica de prudència sí que va bé per man­te­nir aquesta tensió que dèiem entre la tran­quil·litat i l'exal­tació. Però el cert és que la posició de l'escèptic o del pru­dent ja no és via­ble. I tam­poc ja no fun­ci­ona la idea que la luci­desa sem­pre implica man­te­nir una certa distància vers la rea­li­tat o fins i tot anar con­tra cor­rent. En el nos­tre procés cons­ti­tu­ent, la luci­desa no sor­geix de l'anàlisi freda o del comen­tari irònic (com es va veure amb la bro­meta de Juan Marsé, allò dels sen­ti­ments i cen­ti­mets que no va fer riure a ningú). Al con­trari, ser lúcid vol dir impli­car-se ple­na­ment en el procés –tant si és accep­tant que aquest procés ja és ine­vi­ta­ble com si és llui­tant-hi vana­ment en con­tra.

Per dir-ho en altres ter­mes, en la nos­tra situ­ació ningú no és apolític. L'apo­li­ti­cisme és un mer este­ti­cisme, una fan­ta­sia de classe que vol­dria ser aris­tocràtica, i també un símptoma d'imma­du­resa. Sobre aquesta imma­du­resa, Pla explica a El meu país que el fet que a la crònica de Ramon Mun­ta­ner els cata­lans sem­pre hi siguem retra­tats com els bons és per­ce­but com una cosa estra­nya pels lec­tors con­tem­po­ra­nis, als quals costa accep­tar la posició clara i deci­dida del cro­nista: “Aquesta posició, que és la de sem­pre i que cons­ti­tu­eix l'entra­nya posi­tiva de la política d'un país, havia de xocar fatal­ment amb les posi­ci­ons geni­a­loi­des, àcra­tes i des­in­te­gra­do­res, produïdes pel desori men­tal oca­si­o­nat per la ine­xistència política.” (112) Els cata­lans que ara no volen adme­tre que s'està cons­truint un nou país, no són també una mos­tra d'aquesta tra­dició apolítica i excèntrica que no se sap ave­nir que tin­guem un pre­si­dent dis­po­sat a acon­se­guir autènti­ques estruc­tu­res d'estat?

I és que al pre­si­dent Mas se li cri­tica que s'ha fet inde­pen­den­tista no pas per con­vicció sinó forçat per les cir­cumstàncies. Però no sola­ment aquest és el cas de la majo­ria d'inde­pen­den­tis­tes, sinó que, a més, el fet que es tracti d'una con­versió “forçosa” encara enfor­teix i legi­tima més el pre­si­dent, ja que demos­tra que l'inde­pen­den­tisme no és una mera estratègia elec­to­ral, sinó que és el reco­nei­xe­ment d'un movi­ment, un altre cop, impa­ra­ble i objec­tiu.