Opinió

La Columna

Biel Mesquida: Bellesa

És un home compromès amb la identitat i el ser lliure

“Escriure lite­ra­tura bella en una pàgina de diari obre camps a gent a qui no se li acu­di­ria mai lle­gir un lli­bre”, diu Biel Mes­quida (1947). Ja L'ado­les­cent de sal –escrita el 1973 però publi­cada dos anys més tard per la porca cen­sura–, Mes­quida curt­cir­cuita tòpics, eixam­pla el llen­guatge i crea tra­mes inten­ses car­re­ga­des de dopa­mina. Pit­jor sort va tenir El bell país on els homes desit­gen els homes, escrit el 1974 i no edi­tat fins al 1985 perquè, segons el fran­quisme, feia apo­lo­gia de l'homo­se­xu­a­li­tat –i això, ai las, era ter­ri­ble–. El cert és que al lli­bre hi ha una defensa lírica i deli­ci­osa de la lli­ber­tat de l'indi­vidu. I això no ha can­viat mai: Mes­quida és un home com­promès amb la iden­ti­tat i el ser lliure. Dina­mita Mallorca des de dins, el seu pano­rama esmi­co­lat i la seva eco­no­mia sal­vatge. Poeta, biòleg, nar­ra­dor, novel·lista i pro­fes­sor d'uni­ver­si­tat, en Biel escriu a la mateixa velo­ci­tat que res­pira. I a sobre ho fa amb excel·lència. La seva és una lite­ra­tura que dringa, que fa pen­sar i fa sen­tir. A par­tir del frag­ment, la cita, les dobles veus, la rup­tura del llen­guatge i de la tipo­gra­fia, el rigor i l'exigència, Mes­quida escriu sobre el desig, el motor de l'exis­tir, sobre el dolor, la mort, i sem­pre des d'un bes­tial vita­lisme. Lite­ra­tura vita­mi­nada, refe­ren­cial, estilísti­ca­ment increïble: Mes­quida adora Chomsky, la cul­tura, la pau i la inde­pendència, i també admira Alco­ver-Moll, Rodo­reda, Proust, Flau­bert, Batai­lle i la foto­gra­fia i el cinema com a fil­tres de visió. Autor de la Pla­gueta de bord a la xarxa, aquest pica­pe­drer de la llen­gua ha escrit lli­bres elec­trit­zants, pel fons i per la forma: Vertígens, per exem­ple, crea addicció. D'en Biel n'he après mol­tes coses, però n'hi ha dues que les porto tatu­a­des en el viure i en l'escriure. Pri­mer, aque­lla sentència de Bau­de­laire que diu “Sigues sem­pre poeta, fins i tot en prosa”. Segon, que el llen­guatge s'ha de ten­sar, que hi ha límits i que hi són per ser tra­ves­sats a plaer. Risc i urgència vital.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.