Sense presses

Els daus ja roden damunt la taula de la política catalana i espanyola. Vivim temps de presses i d'il·lusions de futur compartides per molta gent. Els desitjos de canvi arrenquen de la indignació que provocà la sentència del Tribunal Constitucional que retallava un Estatut que havia recorregut tot el trajecte jurídic i polític per tal de ser la nova eina de la governabilitat dels catalans. Era un text aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i finalment ratificat en referèndum per tots els catalans que volgueren anar a votar.

No s'ha d'oblidar que el Partit Popular fou el que presentà el recurs al TC, que feia pública la sentència a començaments del juliol de 2010, la qual cosa provocà una gran manifestació de rebuig el dia 10 d'aquell mes. Es considerava una sentència injusta i, com han escrit experts en la matèria, Javier Pérez Royo entre d'altres, també de dubtosa constitucionalitat. Aquella decisió del TC encetà un moviment a Catalunya que s'ha manifestat en les consultes populars a molts municipis, en la gran manifestació de l'Onze de Setembre i en la convocatòria anticipada d'eleccions el 25 de novembre del 2012. Artur Mas encapçalà un corrent independentista dintre de CDC arrossegant Duran Lleida i UDC tot pensant que aconseguirien una majoria excepcional per tal d'accelerar el procés de la independència de Catalunya. Els resultats són prou coneguts i Artur Mas va ser castigat a les urnes en una proporció aproximada a la que sofriren els socialistes. Els dos grans partits de la centralitat catalana perderen vots a dojo. Els beneficiats a les urnes foren principalment Esquerra Republicana, C's, ICV i el PP. La CUP entrava al Parlament per primera vegada. Oriol Junqueras fou el gran triomfador. Artur Mas hi veié la crossa imprescindible per avançar en el procés pel dret a decidir i, afeblit com sortia de les eleccions, li entregà tot el protagonisme per tal que el debat nacional seguís endavant i, de passada, també es tingués en compte el debat social, que és d'una urgència molt remarcable.

S'ha produït l'estranya situació segons la qual Oriol Junqueras és el que fa possible el govern, el que en garanteix la continuïtat fins a exhaurir-se el mandat i alhora es converteix en el líder de l'oposició. Està bé que hagi rebutjat qualsevol prebenda legal i legítima com a líder de l'oposició, però el que no està gens clar és que es pugui ser el puntal imprescindible del govern i alhora el líder de l'oposició. S'hauria de fer un estudi comparat per veure si aquesta circumstància es produeix en altres països del nostre entorn. No en trobo cap. Però el fet és que Artur Mas i Oriol Junqueras redacten una declaració que s'havia d'aprovar en el ple del dia 23 i que s'ha de canviar en 48 hores. Aquí alguna cosa ha grinyolat i no n'hi ha prou amb dir que ha estat una filtració inconvenient a la premsa, com va afirmar el conseller i portaveu, senyor Homs.

Seria desitjable que en un tema de tanta envergadura com fer un referèndum sobre el dret a decidir no hi hagués precipitacions i que les coses es fessin bé de bon començament per tal que més forces polítiques que representen sensibilitats diferents s'hi poguessin sumar.

CiU i ERC soles no podran arribar molt lluny encara que tinguin una majoria suficient per aprovar la resolució que pretenen sotmetre a votació el dia 23. Hem convingut moltes vegades que Catalunya és un país de pactes, tal com ho va investigar l'historiador Jaume Vicens Vives. Pactes amb els de fora però, especialment, pactes amb els de dins. Si la mateixa federació de CiU no té una idea compacta sobre el procés que s'ha engegat, no veig que altres forces polítiques s'hi puguin sumar fàcilment.

Les iniciatives polítiques surten dels governs. Però han de raure al Parlament, discutir-se i aprovar-se si hi ha majories. En aquest cas sembla que no és un problema de majories sinó de consens ampli i qualificat. La claredat en les exposicions i la definició precisa dels objectius són del tot imprescindibles perquè el procés pugui arribar a bon port. Catalunya és un país on el dret sempre ha estat valorat. I el dret és claredat, precisió semàntica i conceptual. Som, encara que a vegades no ho sembli, una societat pràctica i pragmàtica. D'alguna manera, el tarannà històric dels catalans em recorda el que deia Castlereagh, el representant britànic al Congrés de Viena, després de la desfeta de Napoleó, afirmant que “quan l'equilibri territorial europeu es veu pertorbat, Anglaterra és capaç d'intervenir eficaçment, però és l'últim govern d'Europa del qual es poden esperar aventures o compromisos de qualsevol tipus en qüestions d'índole abstracta”.

El que vulgui fer el govern ho haurà de fer ben fet, sense presses ni precipitacions, amb el més ampli acord possible de forces polítiques que no comparteixen del tot el primer document presentat per CiU i ERC. Queden molts dies per parlar i atansar posicions per tal que la decisió del dret a decidir sigui, com a mínim, compartida per aquells partits que es presentaren a les eleccions amb aquesta proposta. Aquest apropament no serà eficaç si es fa des dels mitjans de comunicació sense passar per les comissions respectives del Parlament i per un debat en què es puguin defensar obertament totes les posicions. Els necessaris diàlegs entre les forces polítiques catalanes s'han d'intentar també amb les autoritats espanyoles. Alhora s'han de buscar aliats a Europa de tal manera que s'entengui la complexitat de la realitat política catalana. No m'importa repetir que un estat nou, la independència de Catalunya, no s'aconseguirà en contra d'Espanya ni tampoc sense l'aprovació d'Europa. Penso que cal refer ponts trencats amb Madrid i construir-ne de nous cap a Brussel·les, Berlín i París.