Opinió

El paraigua i l'olla de grills

Del resultat electoral obtingut a Itàlia per Beppe Grillo podríem passar a una situació en què tot el sud d'Europa esdevingués una olla de grills

Un cop cone­gut el resul­tat de les elec­ci­ons gene­rals ita­li­a­nes, han tor­nat les tur­bulències en els mer­cats finan­cers. Han bai­xat les bor­ses i, el que és molt més impor­tant, han tor­nat a aug­men­tar les pri­mes de risc del deute públic dels països de la perifèria d'Europa. És a dir, ha aug­men­tat el cost del finançament del seu sec­tor públic. És lògic que això es doni per al deute italià. No és gens clar que del Congrés i del Senat ita­li­ans en pugui sor­tir un govern dis­po­sat a seguir tirant enda­vant les reta­lla­des necessàries per reduir el dèficit públic. Ni per fer les refor­mes que des d'Europa es con­si­de­ren necessàries per millo­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat de l'eco­no­mia ita­li­ana. La coa­lició de Monti, l'únic par­tit que s'hi havia mos­trat favo­ra­ble, ha obtin­gut tan sols un 10% dels vots. El cen­tre­es­querra de Ber­sani ho podria tirar enda­vant a con­tra­cor, però amb els vots de Monti no en té prou. I els par­tits de Ber­lus­coni i de Gri­llo s'han mos­trat del tot con­tra­ris a unes polítiques que per­ce­ben com impo­sa­des des de Brus­sel·les i Berlín. Com a con­seqüència, els inver­sors veuen més ris­cos en el deute italià i dema­nen un interès més ele­vat per com­prar-lo.

Però també ha començat a aug­men­tar el tipus que ha de pagar l'Estat espa­nyol per col·locar el seu deute als mer­cats. Aquests dar­rers dies força gent es pre­gunta per què passa això. El govern espa­nyol, en defi­ni­tiva, té una sòlida majo­ria par­la­mentària i ningú ha posat en dubte la volun­tat del govern de seguir tirant enda­vant el pro­grama d'ajus­tos fis­cals i refor­mes estruc­tu­rals. I, mal­grat aquest fet inne­ga­ble, l'Estat espa­nyol ha de pagar també un interès més ele­vat. L'expli­cació l'hem d'anar a cer­car en la raó per la qual les ten­si­ons en el mer­cat de deute públic es van començar a apai­va­gar el mes de setem­bre de l'any pas­sat. Amb la con­següent dis­mi­nució gra­dual de les pri­mes de risc. La millora s'ha donat perquè el govern de l'Estat s'ha apli­cat rela­ti­va­ment bé en la cor­recció del dèficit. Dei­xa­rem de banda l'espi­nosa qüestió de pen­sar a costa de qui. Però la prin­ci­pal raó per la qual la situ­ació va millo­rar va ser un canvi radi­cal en l'estratègia seguida pel BCE, el qual, al setem­bre, va anun­ciar que estava dis­po­sat a adqui­rir la quan­ti­tat de deute públic que fos necessària per tal de man­te­nir les con­di­ci­ons de finançament dels estats de la zona en un nivell rao­na­ble. I que ho faria sense límit en la quan­ti­tat ni en el temps. Això sí, amb con­di­ci­ons. Calia que el país en qüestió signés un memoràndum d'entesa en què assumís una sèrie de com­pro­mi­sos a nego­ciar.

Amb això el BCE va obrir un parai­gua que pro­te­gia el deute dels països de la perifèria. Només l'anunci va ser sufi­ci­ent perquè durant cinc mesos les con­di­ci­ons anes­sin millo­rant. Però el resul­tat de les elec­ci­ons ita­li­a­nes pot posar a prova la resistència d'aquest parai­gua. Ara és el moment de com­pro­var-ne la imper­me­a­bi­li­tat si cau un xàfec impor­tant en els mer­cats finan­cers. O, en parau­les més econòmiques, caldrà veure si el BCE veri­ta­ble­ment està dis­po­sat a fer com­pres mas­si­ves de deute italià i espa­nyol, si aquests països estan dis­po­sats a accep­tar-ne les con­di­ci­ons. I, si tot això es fa, caldrà veure si s'acon­se­gueix cal­mar els mer­cats i reduir de nou els cos­tos de finançament.

La tran­quil·litat pel deute de l'Estat espa­nyol s'ha assen­tat, els dar­rers cinc mesos, en dos pilars. L'un –les polítiques del govern– no ha can­viat. L'altre –la pro­tecció eficaç del parai­gua del BCE– genera cert recel. Aquest recel és el que ha fet pujar la prima de risc espa­nyola paral·lela­ment a la ita­li­ana.

Un recel que es fa encara més gran seguint l'evo­lució de l'opinió pública de la majo­ria dels països euro­peus. És cor­recta la idea que, en una eco­no­mia glo­ba­lit­zada, Europa serà com­pe­ti­tiva o no serà, i que, per tant, calen refor­mes estruc­tu­rals i sos­te­ni­bi­li­tat dels comp­tes públics a mitjà ter­mini. Però les elec­ci­ons en diver­sos països, i sobre­tot a Itàlia, han fet evi­dent que els ciu­ta­dans no ente­nen ni accep­ten les polítiques d'aus­te­ri­tat a ultrança. Aquesta com­pe­ti­ti­vi­tat no es pot gua­nyar a qual­se­vol preu. Sobre­tot si, mal­grat els esforços, la gent no veu una llum al final del túnel.

Jens Weid­mann, pre­si­dent del Bun­des­bank, adver­tia fa poc que no ens hem de fer gai­res il·lusi­ons, que calen deu anys de crisi per fer net. També fa poc, s'expres­sava en direcció contrària Ben Ber­nanke, pre­si­dent de la Reserva Fede­ral. Ber­nanke asse­gu­rava que les polítiques fis­cals con­trac­to­res són con­tra­pro­du­ents enmig d'una recessió i que cal tro­bar un equi­li­bri entre uns ajus­tos neces­sa­ris a mitjà ter­mini i el crei­xe­ment.

Els res­pon­sa­bles de la política econòmica no poden viure d'esquena a l'opinió pública. És neces­sari que hi hagi xifres posi­ti­ves de crei­xe­ment i cre­ació neta de llocs de tre­ball en un futur pro­per. Una llum al final del túnel. Amb tots els com­pro­mi­sos que es vul­gui cap a la sos­te­ni­bi­li­tat del deute públic. I els con­trols neces­sa­ris per evi­tar la repe­tició d'exces­sos pas­sats. Però no es pot ven­dre més fum. Sobre­tot si és un fum tan espès que deixa tot­hom enfon­sat en el pes­si­misme. Del fet de tro­bar el deli­cat equi­li­bri entre crei­xe­ment i sos­te­ni­bi­li­tat del deute, en depèn la mateixa existència de la moneda única euro­pea. Si la recessió es pro­longa, els ciu­ta­dans començaran a rebut­jar la idea que aquesta moneda única és posi­tiva per als seus interes­sos. I del resul­tat elec­to­ral obtin­gut a Itàlia per Beppe Gri­llo podríem pas­sar a una situ­ació en què tot el sud d'Europa esde­vingués una veri­ta­ble olla de grills. Amb les opi­ni­ons públi­ques rebel·lant-se con­tra unes polítiques que ni ente­nen ni accep­ten. Sim­ple­ment perquè no donen els resul­tats espe­rats, que els tecnòcra­tes sem­pre van ajor­nant per d'aquí a un parell d'anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.