Les falles diabòliques

Diu que un home havia amenaçat de cre­mar-se en pro­testa con­tra una falla en què hi havia repre­sen­ta­des algu­nes divi­ni­tats de l'olimp hindú, i ha estat a punt d'acon­se­guir-ho. Això obre una dimensió inèdita a la festa major de València, un ele­ment inex­cu­sa­ble de la qual és la crema de monu­ments cons­truïts amb mate­ri­als com­bus­ti­bles, però mai amb la intenció que ningú hi prengués mal. La immo­lació com a acte de pro­testa prové de l'Ori­ent Llunyà i, per art de glo­ba­lit­zació, aviat ens el tro­ba­rem a la porta de casa; fins a l'extrem que per poc no fa un maca­bre mari­datge amb les fes­tes jose­fi­nes d'enguany. És d'agrair però que el fanàtic volgués mos­trar el seu dis­gust pel pro­ce­di­ment de rui­xar-se de gaso­lina i calar-se foc, acti­tud que con­trasta amb la de fanàtics d'altres cre­dos, que el pri­mer que pen­sen és a liqui­dar l'autor de la blasfèmia i també qual­se­vol que passi per allà. Ni tots els déus són iguals, ni totes les reli­gi­ons valen el mateix, ni tots els fidels es com­por­ten de la mateixa manera: val la pena tenir-ho en compte en aquests temps de rela­ti­visme moral i dei­xa­desa intel·lec­tual. És cert, això sí, que tots els sis­te­mes reli­gi­o­sos des­con­fien del sen­tit de l'humor i miren de lli­gar-lo curt; de tota manera, solen dei­xar una porta oberta a la trans­gressió, en oca­si­ons asse­nya­la­des, com ara les matei­xes falles. Dues asso­ci­a­ci­ons hin­duis­tes que hi ha a València havien dema­nat, i han acon­se­guit en part, que la falla en qüestió fos indul­tada perquè fóra «un sacri­legi sense pre­ce­dents»; doncs resulta que es tracta d'això: de come­tre sacri­le­gis, d'ofen­dre sen­si­bi­li­tats i de riure-se'n de tot ple­gat. Si pares­sin una mica d'atenció als seus con­vi­la­tans, veu­rien que el conei­xe­ment que aquests tenen de Ganeixa, déu de la savi­esa —repre­sen­tat amb un cos humà de qua­tre braços i un cap d'ele­fant amb un únic ullal— és més aviat limi­tat, i que la intenció d'ofen­dre ten­deix a zero; però és que en cas que la intenció hi fos, hau­rien de pren­dre paciència, perquè això és el que hi ha. No dei­xa­rem de fer cari­ca­tu­res, ni d'expli­car acu­dits, ni de dir xim­ple­ries perquè qui sap si algú es pot sen­tir ofès, cosa que inde­fec­ti­ble­ment pas­sarà quan tota mena de cul­tes, cre­en­ces i supers­ti­ci­ons s'empa­dro­nen a casa nos­tra. Tenen tots el dret a sen­tir-se ofe­sos —fins i tot a adver­tir-nos que podem anar a l'infern, o reen­car­nar-nos en un llan­gar­daix— però nosal­tres no tenim el deure d'ajus­tar les nos­tres vides a les regles del pri­mer que esva­lota.