Justos per pecadors?
Què seria just fer amb el funcionari emmandrit, o amb el banquer escanyapobres o amb el comerciant o emprenedor fraudulent?
Ara corren temps gens fàcils per a la majoria de la població. Certament, arreu del món, altres estan pitjor. Sembla que el govern es veu obligat fins i tot a treure l' “extra” –que ve a ser part del sou– per intentar reduir el dèficit. Algun conegut se n'alegra perquè afirma –mogut per mals exemples o per rancúnia– que els funcionaris treballem poc i gaudim de feina segura. Per tant, conclou que som culpables. Ai, pobres de nosaltres: culpables de què? D'atendre com sabem, en un servei públic, malalts, alumnes, víctimes, ciutadans i ciutadanes? O ho som de “fer-nos passar per malalts”, de no rendir prou...? No ho dubtin: aquí –com a la resta de l'Estat– “hi ha de tot”. Ara bé, la majoria s'escarrassa per treballar molt i bé, i estalviant. Per què es vol fer pagar “justos per pecadors”? On neix aquesta fórmula paradigmàtica de la injustícia?
De ben segur recordem una típica situació a escola, generalment al final del dia, en la qual un docent deia la fatídica frase: “doncs, ara no sortirà ningú fins que...”. Potser calia resoldre un mal comportament o cert conflicte, però el remei és pitjor que la malaltia. La injustícia es fa “vivencial”: si t'havies portat bé, ho consideraves injust (castigat sense merèixer-ho!); i si eres dels trapelles defugies la responsabilitat del rebombori. O se't fa mal, o et fas mal, perquè –ja des dels grecs– sabem que la injustícia també malmena l'agressor.
Recordem la resposta infantil, fruit d'una insuficient reflexió sobre què és just: “per què em renya a mi?; n'hi ha altres que també parlen...”. Si la justícia només fos un procediment per resoldre conflictes, podríem caure en un trist “sempre em toca rebre a mi!”. Però, en canvi, la justícia és una qüestió personal, vull dir, “de la persona”. No s'assoleix posant càmeres de CCTV, ni furetejant cada línia d'una comptabilitat, ni tan sols millorant el codi civil o penal, coses –totes– que segurament cal seguir fent. Com ens fem justos? Només amb la pràctica vital diària de cadascú, únic camí per créixer en la virtut.
La justícia no és una igualtat, rigidesa o automatisme burocràtic. A començaments del s. III, Ulpià va sintetitzar professionalment el concepte sentenciant que consisteix en “la voluntat de donar cadascú el seu dret”. Però amb l'ètica i el sentiment d'humanitat, i amb la tècnica jurídica, ho hem anat enriquint.
Anem al món d'avui: què seria just fer amb el funcionari emmandrit, o amb el banquer escanyapobres, o amb el comerciant o emprenedor fraudulent? Cal no confondre “justos” amb “pecadors”, i mai qualificar una espècie pels casos singulars, tot i que fossin molts. Necessitem dirigents i autoritats justes i valentes, que “no castiguin tota la classe”. Em temo que un sistema democràtic, basat només en la xamba de la setmana abans de les eleccions, no ho afavoreix. Qui de vostès es complica innecessàriament la vida? Ara que es parla tant de l'Any Europeu dels Ciutadans, quants d'entre nosaltres ens recordem dels deures?, a part dels drets, és clar! Crec que els anglesos diuen: It's always the innocent who pay. Saviesa popular. Com la dels sioux amb “totes les coses són parents; el que fem a qualsevol ens ho fem a nosaltres”, una traducció lliure de la regla d'or, que conté l'essència de la justícia. El mateix està formulat per Confuci, es llegeix al Levític jueu o al Mahabharata hindú, que sintetitza: “el conjunt dels deures és aquest: no tractis els altres de tal manera que si tu rebessis el mateix tracte, patiries”. El missatge cristià em sembla prou conegut.
El malaguanyat John Rawls va focalitzar la justícia com quelcom procedimental, dirigit a una resolució equitativa dels conflictes. Ara bé, cal ser justos des d'abans del conflicte i això implica: (a) coneixement i informar-se bé dels fets; (b) imparcialitat, sense veure'ns condicionats pels interessos; (c) objectivitat, desvinculats de sentimentalismes o debilitats morals; (d) estabilitat, tan difícil en un món d'opinions “líquides”; i (e) proporcionalitat, lluny de la venjança o la debilitat del permissivisme.
Siguem operatius: amb la injustícia no s'hi pot conviure. Es resisteix un temps, com amb la fam o la brutícia, però el teixit social i l'aspiració individual a la felicitat s'acaben degradant. Necessitem espais de justícia: a la família, a la feina, a les institucions. La justícia la construeixen els bons ciutadans i no només aquells que “no fan mal a ningú”. Cal tornar a la societat part del que hem rebut sense merèixer-nos-ho; cal denunciar la misèria material o moral; cal rectificar si ens n'adonem d'haver-nos equivocat. Governants: “no feu pagar justos per pecadors”, si us plau.
