Míssils, miracles i fogueres

A André Mal­raux s'atri­bu­eix la frase que el segle XXI serà religiós o no serà. L'atri­bució és falsa; ell mateix ho va pre­ci­sar el 1975: “El que dic és més incert. No excloc la pos­si­bi­li­tat d'un esde­ve­ni­ment espi­ri­tual a escala pla­netària.” I quan l'any 1989 Fer­nando Arra­bal insis­tia a par­lar del mil·lena­risme, anava bor­ratxo però no massa des­en­ca­mi­nat. A hores d'ara sem­bla que sí, que en aquest segle la dimensió reli­gi­osa no ha estat era­di­cada per les ide­o­lo­gies sor­gi­des de la Il·lus­tració, sinó que per­sis­teix i reprèn; però són les for­mes més degra­da­des de la religió que tenen el vent en popa. El culte a la per­so­na­li­tat propi de les ide­o­lo­gies tota­litàries nou­cen­tis­tes, a Corea del Nord s'ha aca­bat con­ver­tint en una ido­la­tria tri­bal, i l'anul·lació de totes les lli­ber­tats de l'indi­vidu fa que aquest règim sigui paran­go­na­ble a una secta des­truc­tiva. És l'últim dels comu­nis­mes o el pri­mer dels des­po­tis­mes que ens ame­na­cen? A Vene­zu­ela, el can­di­dat ofi­cial del règim boli­varià acaba d'anun­ciar que se li ha apa­re­gut el líder fa poc tras­pas­sat en forma de “paja­rito chi­qui­tico” i que va sen­tir com tot xiu­lant i ale­te­jant li donava la bene­dicció amb vista a les elec­ci­ons que vénen. És curiós com un dic­ta­dor que fa qua­tre anys afir­mava, rotund, que “no hay un otro mundo más allá; es aquí, el más acá o el más allá, es aquí” (sic), ja comença a pro­ta­go­nit­zar lle­gen­des pie­to­ses que posa­ran a prova el sen­tit del ridícul dels seus admi­ra­dors nos­trats. S'entén que l'ate­isme a la cubana sigui més aviat con­tra­pro­du­ent quan es vol tenir bones rela­ci­ons amb la Pèrsia xiïta, però fer-li fer mira­cles de tan baixa con­dició al difunt, ens trans­porta a la perifèria del san­to­ral catòlic. Men­tres­tant, hi ha zones de l'Àfrica, com a Tim­buctu, on cre­men edi­fi­cis i lli­bres que són patri­moni de la huma­ni­tat, en nom d'un revi­val de la fe en els pit­jors ver­sets de l'Alcorà. Hauríem de començar a revi­sar con­cep­tes, perquè no pot ser que siguin tan islàmics, ells diuen que més, els qui ence­nen la foguera que els qui hi són con­dem­nats. Havíem arri­bat a pen­sar que les reli­gi­ons for­ma­ven part de l'edat infan­til de la huma­ni­tat i que els avenços científics, filosòfics i ètics aca­ba­rien per superar-les, però heus aquí que el fana­tisme té una gran capa­ci­tat d'adap­tació. Sap com com­bi­nar la tec­no­lo­gia punta d'avui dia amb la fe cega del neolític. Com si no haguéssim après res en cinc mil anys, estem envol­tats de fal­sos pro­fe­tes.