Manca de convicció de CiU?

La ciutadania de casa nostra no està tranquil·la veient el reguitzell de contradiccions i divergències dels dirigents i membres del govern de CiU. El que més els preocupa és no veure prou fermesa en el president Artur Mas i en els membres del govern, en el seu compromís a ser fidels a la voluntat popular de gestionar el procés d'autodeterminació, doncs malgrat l'acord signat per CiU i ERC, que hauria de garantir l'estabilitat parlamentària, però també la consulta del dret a decidir, resulta que en Duran i Lleida l'està bombardejant amb les seves contínues discrepàncies i el seguit de pals a les rodes que posa amb les seves controvertides declaracions i reclamant un pacte de govern entre CiU i el PSC, cosa que evidencia el seu desig de forçar el trencament amb ERC i fer fracassar tota possibilitat d'independència. També la insistent proposta del president Mas de formar un govern de concentració nacional, amb ERC i el PSC, no ajuda a tranquil·litzar els ciutadans. Senyor Mas, no s'adona que la seva proposta és inviable, ja que els socialistes naveguen en direcció contrària cap a Ítaca i rebutgen que Catalunya pugui esdevenir subjecte polític i jurídic, és a dir, independent?

A les divergències dels dirigents de la federació catalanista, cal afegir-hi la moguda dels lobbies neoliberals propers a CiU (els alts càrrecs d'Abertis, Agbar, Banc Sabadell, BankCaixa, Cambra de Barcelona, Gas Natural, Grup Godó, Repsol i d'altres), que propugnen el diàleg i l'entesa amb l'Estat (a la pràctica, acceptar les miserables engrunes que ofereix la metròpoli), la qual, probablement, desestabilitza el govern, tant o més que la pressió de Montoro i dels unionistes (incloent-hi el PSC) exigint l'aprovació d'uns pressupostos que comportarien l'acceptació d'una més gran asfíxia financera. Tots ells assenyalen ERC com el gran entrebanc per sortir de la crisi, obviant, naturalment, que la crisi l'ha accentuat el govern de Rajoy, amb el rescat de Bankia i, molt especialment, amb la malintencionada asfíxia econòmica a Catalunya. Sobre això, Núria Bosch, catedràtica de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona, creu que “l'única sortida per fer front a l'ofec financer que ens imposa Espanya és anar cap a l'estat propi”. Als que argumenten que “la prioritat és la crisi perquè l'independentisme és només una qüestió de sentiments”, els diu: “Precisament, si la prioritat és la crisi, hem d'anar cap a la independència perquè Catalunya esdevingui un estat pròsper i, com més aviat millor, així evitarem més joc brut d'Espanya.”

El president Mas no va aconseguir el diàleg desitjat amb els alts dignataris de la capital, un diàleg que potser requeria una certa discreció, però no un secretisme carrincló i inoperant. El resultat, el de sempre: amb Espanya, dialogar és perdre el temps, car continuen tancats a la predemocràcia i no volen escoltar ni assumir que l'Espanya d'avui no és la Castella d'abans. Una cop constatat que tant el PP com el PSOE es neguen a reconèixer el dret dels catalans a decidir el seu futur, el govern de Mas hauria d'entendre que com més retardi la consulta més es deterioraran les relacions amb la metròpoli i més temps trigarem a alliberar-nos de l'ofec financer que ens imposen els servidors de l'oligarquia del centre peninsular.

En les circumstàncies actuals, i per donar la resposta que cal a la voluntat ciutadana, la prioritat del govern no pot passar mai per satisfer les exigències de la troica europea i les del govern de Rajoy, conseqüentment, han de descartar l'aprovació de cap pressupost que pugui comportar més retallades, més empobriment per a la ciutadania i posar en risc el benestar social. Per evitar això, potser caldrà fer insubordinació fiscal, fins que el govern de Rajoy ens pagui els milions que ens deu de la disposició addicional tercera de l'Estatut i la part proporcional del fons de competitivitat, junt amb una flexibilització del sostre de dèficit a nivell sostenible.