Foix i la idea d'arrelament

Si desapareixen les paraules que de sempre han estat arrelades a la terra, la poesia perd vigor. Aquesta és una de les conclusions a què arriba el poeta Paul Valéry en un text titulat Nécessité de la poésie. L'autor d'El cementiri marí hi explica que la llengua francesa ha començat a nodrir-se, principalment, de mots provinents del camp de la tècnica (si ara alcés el cap, s'escruixiria: avui dia es prenen, sobretot, de l'anglès de la tecnologia, una expressió que no vol pas dir ‘el logos de la tècnica'). Això fa que els poetes, segons Valéry, perdin un patrimoni molt valuós: el de la lexicologia del camp. ¿Què val, un poeta, si no és capaç d'anomenar un ocell, una herba, una planta?

Lluís Foix ha publicat un llibre, La marinada sempre arriba (Columna), que, tot i que no és del gènere poètic, sembla tenir molt present la reflexió del francès. El prologa el nostre poeta més popular, Joan Margarit, que compara l'autor amb Pla i Gaziel, i que afirma que “és difícil de creure la quantitat de coses que bateguen en les poques paraules d'aquest llibre”. Al meu entendre, però, el més remarcable de l'obra és el pes, la gravetat, que hi tenen les paraules. La precisió dels mots –que és una precisió germana de la que governa la mà del pagès en fer cada una de les tasques al llarg de la seva generosa jornada de treball: “L'oncle feia el vencill amb un manoll d'espigues esteses sobre les quals es formaria la garba. I aquí hi entrava el fus que l'oncle es treia de la faixa, i amb una precisió matemàtica quedava tot lligat i polit” (el subratllat és meu). La ploma, doncs, és germana bessona del fus.

En un llibret titulat Serenidad, el filòsof Martin Heidegger defensa la idea d'arrelament al lloc natal. La primera part d'aquesta obra és, de fet, una conferència que el pensador alemany dedica al músic Conradin Kreutzer, exemple bategant d'això que dic (i, alhora, exemple d'universalitat). El progrés ens és necessari, però acaba desarrelant-nos, argumenta Heidegger, perquè ens permet apropiar-nos de la naturalesa sovint de manera poc respectuosa. I, d'aquí, l'autor passa a la distinció entre el pensament meditatiu i el pensament calculador. El progrés se centra en el segon, i descuida, gairebé sempre, el primer. La serenitat, per tant, arriba quan l'ésser individual troba el seu propi acord amb la naturalesa, i hi conviu.

Lluís Foix, aquest veterà gentleman del periodisme, mai no ha perdut la vinculació amb el seu poble natal, Rocafort de Vallbona, ni amb el país de la Vall del Corb (“Sempre he mantingut encesa la flama dels meus orígens”). Les arrels són fondes, i aquest llibre les recrea admirablement. Els textos foixians conformen un compendi de saviesa i, alhora, un magnífic autoretrat velat. Velat, sí, perquè l'autor es presenta sempre a través dels altres (i aquesta és, sens dubte, una de les gràcies retòriques, i picardioses, de l'obra). El llibre comença amb l'entrada d'un joveníssim Lluís Foix a la capital, a la recerca del somni barceloní (recorda vagament aquell conte de Cheever en què un personatge, acabat d'aterrar a Nova York, passeja per la Cinquena Avinguda i té la impressió que l'asfalt de la calçada, amb els petits reflexos que hi crea el sol, està empedrat de diamants). Pel llibre, hi desfilen figures ben pintoresques (capellans i mestres, un maquis, mossos i jornalers) i figures familiars, tutelars (els pares de l'autor). Hi ha la recreació literària d'escenes del camp (segar i batre, esplèndid capítol) i passatges de lectura tan agradable com aquest que no em sé estar de transcriure, dedicat a les pedres: “Tothom cuidava la pedra i en sabia els secrets. Les pedres que es donen cops entre elles no sonen de la mateixa manera, no dringuen igual, tenen una tonalitat diferenciada, com les que distingeix unes campanes d'altres. Hi ha pedra tossuda i pedra flexible. La pedra viva sembla més intractable, però alhora és la més dòcil.” Un llibre que és, encara, un cant de lloança a la feina dels bons artesans. Al rigor i al compromís.