Església endins, Església enfora

Pau VI va camí de ser un papa com­ple­ta­ment obli­dat. I no vol­dria que això fos així. El Vaticà II té dos pares i ambdós merei­xen ser recor­dats. Joan XXIII es presta més a ser esti­mat. Sense la seva audàcia, el Vaticà II no exis­ti­ria. Ho sabem prou bé. Però Pau VI va haver de supor­tar l'odi teològic que el con­cili va des­per­tar en la cúria. La seva elecció no va ser tan fàcil com a pri­mera vista sem­blava. El con­clave es con­vertí en un camp de bata­lla, a favor i en con­tra del con­cili. Ho recordo perquè ho vaig viure a Roma, en directe, i mai no agrairé prou aque­lla experiència del con­cili.

De sobte, l'Església era com­ple­ta­ment dife­rent de com jo l'havia cone­gut al semi­nari. De manera que em vaig apli­car de ple a des­creure un munt de coses que havia cre­gut, per dei­xar espai a un munt de coses noves que des­co­bria. Es trac­tava, doncs, de des­creure per tor­nar a creure, un exer­cici que, des d'ales­ho­res, m'ha acom­pa­nyat sem­pre. Temps enrere, no hau­ria defen­sat Pau VI com ho penso fer ara. Em va dol­dre moltíssim que no fes cas dels pares con­ci­li­ars, quan aquests, per dues vega­des, dema­na­ren que Joan XXIII fos cano­nit­zat per acla­mació, com es feia segles enrere. L'acti­tud de Pau VI em va dece­bre. No ente­nia per quins set sous es mos­trava reti­cent, essent així que devia la bir­reta de car­de­nal a Joan XXIII i no a Pius XII, al qual guar­dava una fide­li­tat que, al meu enten­dre, no merei­xia. Final­ment, després de lle­gir-me sen­cera la bio­gra­fia escrita per Peter Heb­blethwaite, em vaig recon­ci­liar amb Pau VI. I encara més ara, que va camí de l'oblit. I aquest és un luxe que els que ho devem tot al con­cili no ens el podem per­me­tre. El xon­cili el van fer els homes d'Església. I ja n'hi ha prou d'igno­rar-los.

Aquí no puc resu­mir la seva vida sen­cera, tal com seria el meu gust, però puc dibui­xar el seu per­fil. Mon­tini va con­tri­buir com ningú al pres­tigi de Pius XII. A Roma es deia que no calia anar a la mun­ta­nya per estar al cor­rent del que succeïa al Vaticà; tot el que calia era apro­xi­mar-se a Mon­tini. Va pas­sar per la cúria sense pren­dre mal, que ja és dir. I jo hi afe­gi­ria que va fer el bé, cosa difi­cilíssima. Va defen­sar Pius XII en tot moment, con­vençut com estava del que sig­ni­fica el papa per a l'Església, i pre­ci­sa­ment per això va escriure una de les encícli­ques més llu­mi­no­ses que s'han escrit sobre l'Església: Eccle­siam suam. D'aquí en vin­dria la cons­ti­tució Lumen gen­tium, des­ti­nada a des­car­re­gar el papa d'una càrrega exces­siva, tal com volia Joan XXIII, que con­fi­ava en els bis­bes i els va saber recu­pe­rar.

Mon­tini va ser un apas­si­o­nat del con­sens. No merei­xia el boi­cot que la mino­ria, encapçalada per Otta­vi­ani i per Lar­ra­ona, li va estar fent sense des­cans. L'Opus Dei, en aquest aspecte, no neces­si­tava anar tan lluny. Va esti­rar més el braç que la màniga. Amb el tema de la col·legi­a­li­tat, Lar­ra­ona va amar­gar la vida a Pau VI. L'Opus hau­ria acon­se­guit igual­ment la pre­la­tura per­so­nal que tant desit­java sense neces­si­tat de qüesti­o­nar un dels encerts més relle­vants del con­cili. Però no va saber espe­rar. I d'aquesta impaciència, en vingué la set­mana negra del con­cili, la part penosa i de mal recor­dar. Em quedo amb el record dels pri­mers anys de Pau VI, quan va ser real­ment feliç. La història dirà l'abast del seu viatge a Jeru­sa­lem i l'afany ecumènic que guià els seus pas­sos en tots els viat­ges, cap dels quals fou sobrer.

No puc dir el mateix dels viat­ges del papa Wojtyla. Avui sabem mol­tes més coses que no sabíem. Hem vis­cut uns anys difícils de pair. Qui millor els ha defi­nit és un jesuïta mis­si­o­ner, que va saber dir: “Estem bé, però no anem bé.” Rat­zin­ger no hau­ria dimi­tit si haguéssim anat bé. Encara que­dava algun teòleg per cen­su­rar. Però sobre­tot que­den dues heret­gies per extir­par: la papa­la­tria i l'ecle­si­o­la­tria. La pèrdua de cre­di­bi­li­tat té a veure amb totes dues. El teòleg J.I. González Faus ha denun­ciat sobre­tot la segona, l'ecle­si­o­la­tria, que con­sis­teix a fer de l'Església un abso­lut i no un mitjà. Això explica que faci la sen­sació que l'Església només es pre­o­cupa per la seva super­vivència. Església enfora, defensa els drets humans que ella mateixa (Església endins) no és capaç d'apli­car. La pri­mera, la papa­la­tria, ja la va denun­ciar, fa temps, un altre jesuïta: el pare Díaz-Ale­gria. Ara tenim un papa jesuïta. I tot indica que, per pri­mera vegada, l'Església es plan­teja la pobresa. Una Església pobre i dels pobres. Calia que ho digués el papa perquè les revis­tes con­fes­si­o­nals obris­sin por­tada amb aques­tes parau­les. Es veu que amb l'Evan­geli no en fan prou. Es neces­sita que ho digui el papa. Doncs bé, ja ho ha dit: a veure si a la ter­cera va la vençuda.