Compte enrere d'Obama
“És gairebé inimaginable un intercanvi de presoners amb els talibans”
Què ha passat perquè l'entusiasme que despertava Barack Obama a tot el món s'hagi diluït en tan sols cinc anys? Què se n'ha fet del seu lema de campanya “Hope”? Hem perdut l'esperança? Tots ens vam rendir als seus peus. Des dels obrers d'Ohio fins als intel·lectuals escandinaus del Premi Nobel de la Pau. Des dels musulmans de tot el món, cansats de sentir-se insultats per George Bush, fins als negres dels Estats Units que es van veure finalment representats al més alt nivell polític. Però tot i els esforços inicials, bona part del seu projecte ha quedat a mitges... de moment. La presó il·legal de Guantánamo segueix oberta, la reforma del sistema sanitari està bloquejada, la guerra de l'Afganistan s'ha allargat fins aquesta mateixa setmana, la crisi continua afectant la classe mitjana-baixa nord-americana i el dèficit del seu país continua creixent. I ara, a més, Washington espia periodistes nord-americans i, en general, ens vigila a tots a través d'internet. No és estrany que el pessimisme –quan no la desafecció– s'hagi estès arreu. A Europa, que patim l'anomenada “crisi del deute” des de fa ben bé cinc anys, ens semblava que almenys a l'altre costat de l'Atlàntic hi havia algú que sabia el que es feia. Ara, se'ns arquegen les celles quan el sentim parlar de limitar les armes de foc a les llars nord-americanes, en comptes de prohibir-les d'una vegada. Què li passa? Què ens passa? És que ja no ens queda ni l'Obama?
Mirat fredament, el segon mandat d'Obama mostra algunes escletxes per on hi passa un raig d'optimisme. És cert que la crisi econòmica internacional depèn poc d'ell. El programa d'estímuls econòmics que el govern i la Reserva Federal dels EUA havien d'aprovar ja s'ha fet, i ara són altres economies –com l'alemanya– les que haurien de propiciar el consum. El govern nord-americà ja no pot imprimir més dòlars; ara toca els eurobons. En canvi, Obama sí que ha donat senyals de fer reformes importants de caire polític: la tan anunciada regularització migratòria (hi ha 11 milions de sense papers als EUA), l'empenta al reconeixement dels matrimonis gais als Estats Units, la coordinació de polítiques per lluitar contra els paradisos fiscals en el si del G-20, i també l'obertura dels mercats nord-americà i europeu que, si es fa bé, pot donar un important impuls a les nostres empreses. Aquestes són iniciatives positives, que van més enllà de les mesures de penúria dels governs europeus, o les incongruents apujades d'impostos de cada divendres del Consell de Ministres espanyol o el passa-com-puguis d'una Generalitat financerament escanyada. Si a l'agenda d'Obama sumem l'anunci aquesta setmana d'obrir negociacions de pau amb els talibans de l'Afganistan, podem imaginar un final de mandat amb sorpresa. Després de dotze anys de la guerra iniciada per Bush, és possible un acord amb l'enemic? És imaginable un intercanvi de presoners amb els talibans? Podríem veure algun detingut de Guantánamo alliberat en territori afganès?
També a l'Iran hi ha novetats: la substitució de Mahmud Ahmadinejad per un president inicialment més predisposat a parlar amb Washington i la comunitat internacional pot fer abaixar la tensió al Pròxim Orient. I sense l'amenaça iraniana, potser el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, podria pressionar Israel per reactivar les negociacions amb els palestins. Amb tot, hi ha el nou interrogant de Síria. Guanyar les eleccions el 2008 i convertir-se en el primer president negre dels Estats Units ja li garanteix un lloc en els llibres d'història, però li queden 3 anys per demostrar que, també, ha sabut aprofitar el capital polític d'aquesta gesta històrica per arreglar algunes coses. Als Estats Units i al món.
