EL TEMPS QUE FUIG
El bé i el mal
El mal fa el bé encara més dolç. El bé fa el mal més suportable
La vida és una taronja per fer suc partida pel mig amb un ganivet de fulla esmolada. Les dues meitats es complementen i contrasten; l'una és amarga i l'altra és dolça. En una meitat hi ha els qui treballen molt tota la vida, i en l'altra, els qui no fan mai res i sempre estan cansats. En una meitat hi ha els qui només intriguen, critiquen, fan guerra bruta i sembren zitzània, i en l'altra, els qui són tan nobles que, ni que ho volguessin, no ho sabrien fer. En una meitat hi ha els qui lluiten per canviar les coses i en l'altra, aquells a qui tot ja els està bé, sempre que ells estiguin bé. Els uns sempre tenen idees, els altres no en tenen ni una en la seva vida. Hi ha els qui són tan rics que mai no tenen prou diners i els qui són tan pobres que sempre els en sobren. Trobo lloable que el tennista Andy Murray hagi destinat el premi de Wimbledon a un hospital de Londres per a malalts oncològics. Potser em direu que aquest esportista deu tenir molts diners, però això no li treu mèrit, perquè n'hi ha que en tenen molts i no en donen mai, i encara n'hi ha que com més en tenen, més en volen. L'avarícia, la immoral necessitat de tenir més, no té aturador: hi ha tantes coses a fer, amb diners, tanta seguretat, tanta admiració per comprar... N'hi ha que en volen tants que no s'estan de fer trampes, no declaren guanys ni paguen impostos, estafen, evadeixen... per tenir-ne més i més.
La setmana passada el Fòrum Carlemany de Girona va atorgar els seus premis al filòsof Xavier Rubert de Ventós i al Banc dels Aliments. En Frederic Gómez, director del Banc de Girona, explicava que abans el lema de l'entitat era Dóna el que et sobri. Fins que un dia va arribar un senyor gran, carregat amb dues bosses del súper amb arròs, llet i pasta, i els va dir: “A mi no em sobra pas, aquest menjar. Però hi ha gent a qui li fa més falta.” El bé i el mal. El mal fa el bé encara més dolç. El bé fa el mal més suportable.
