Censura, censurats i aprofitats
Vaig riure diumenge passat veient Cuarto milenio, un programa que no segueixo però al qual em vaig quedar enganxat perquè hi havia periodistes que parlaven de censura i autocensura. I vaig riure perquè Sebastià d'Arbó va explicar com treballant a la Cadena SER en el tardofranquisme, la censura prèvia que hi havia els obligava a portar els guions per escrit abans d'emetre'ls. I, amb el punt d'ironia necessari, explicava el problema que tenien ja que havien de portar les preguntes i les respostes de les entrevista, abans de fer-les. Pot semblar una broma dolenta, però els puc ben assegurar que era veritat. L'estupidesa d'aquell règim arribava a aquest extrem. Com fer entendre als caps quadrats funcionaris d'un règim a punt de morir, que no podíem saber el que respondrien els entrevistats en directe? Què fer, doncs? Inventar-se l'entrevista i pregar perquè no la sentissin, que era el que passava. O passar de tot. Recordo les caminades fins a la seu d'Información y Turismo per portar papers que havien de rebre el vistiplau. El resultat era que hi portàvem quatre papers, amb les farmàcies del dia, el comunitat que passaven de la Diputació, i quatre ratlles que no deien res o que en algun cas eren les cròniques del dia abans que el director de l'emissora havia enviat al diari del qual era corresponsal. I després d'esperar-te una bona estona, et tornaven els papers amb l'autorització. Era tot una pantomima que es basava que si ningú no es queixava, tot anava endavant. Ara, també recordo un expedient que ens van obrir per emetre programes de música en anglès. I per què ho dic tot això? Perquè millor riure's d'una censura real i perillosa d'un règim que afusellava gent, que no pas del que ha fet ara un periodista que diu que plega d'Els Matins de Catalunya Ràdio perquè està segur que la Terribas el censurarà. Un periodista amb discurs unionista, amb quota a TV3 i a Catalunya Ràdio. Per aquesta seva regla de tres la majoria de periodistes catalans estem censurats als mitjans públics espanyols, perquè tampoc no ens criden. Ganes de fer-se veure i buscar tres peus al gat. Però que em fa pensar que els unionistes tenen molta més representació als mitjans públics catalans, que no pas els catalanistes als espanyols. Però, és clar, això no és censura.
