Opinió

La independència (1)

Les batalles polítiques transcendents no s'han de provocar pel simple fet de fer-ho, sinó per guanyar-les de la manera més àmplia possible,
és a dir, amb la força indiscutible
de la democràcia

La pos­si­bi­li­tat per a Cata­lu­nya d'esde­ve­nir un nou estat a Europa és una qüestió deba­ti­ble i deba­tuda, més en l'àmbit social que polític perquè és clar que la soci­e­tat en aquesta qüestió, com en d'altres, va per davant de la política. És, per tant, útil refle­xi­o­nar sobre quin és el camí més idoni perquè la soci­e­tat es pugui deci­dir amb màxima lli­ber­tat i mínima inter­ferència exte­rior, evi­tant la frus­tració col·lec­tiva que es pro­dui­ria si amb l'espe­rança d'un sí, es cons­tatés que la res­posta majo­ritària i lliu­re­ment expres­sada fos un no.

El procés és sin­gu­lar i està sotmès a for­tes pres­si­ons tant inte­ri­ors a Cata­lu­nya com exte­ri­ors, però la pos­si­bi­li­tat de con­duir-lo de manera ina­de­quada i de mal­ba­ra­tar-lo per pre­ci­pi­tació, manca de pre­visió i pre­pa­ració, s'han d'evi­tar. Més enllà de la jus­ti­fi­cació i raó de ser de l'objec­tiu, que no pot ser jut­jat perquè és una decisió sobi­rana del poble –a qui se li pot negar democràtica­ment ser el que vol ser?–, el procés ha de ser clar i lineal. Avançar i retro­ce­dir per pres­si­ons i cir­cumstàncies exter­nes és el con­trari del que cal fer.

El pre­ce­dent històric d'Octu­bre de 1934, rebel·lió armada de la Gene­ra­li­tat con­tra el govern de la República com a con­seqüència del con­flicte de la llei de con­trac­tes de con­reu, és la prova de com les coses es poden con­duir de manera exces­siva, errònia i per­ju­di­cial per als interes­sos que es diu voler defen­sar. És de justícia cons­ta­tar la bona volun­tat però també la imprudència dels pro­ta­go­nis­tes polítics d'aquells fets que tenien una solució sen­zi­lla que no es va voler pac­tar per qüesti­ons de forma i d'imatge. Entre la gran­desa i el ridícul hi ha només un petit pas, cal no fer-lo.

Les bata­lles polítiques trans­cen­dents no s'han de pro­vo­car pel sim­ple fet de fer-ho, sinó per gua­nyar-les de la manera més àmplia pos­si­ble, és a dir, amb la força indis­cu­ti­ble de la democràcia. Fer una con­sulta des d'una opinió defi­nida de quin ha de ser el resul­tat per cons­ta­tar que aquest no coin­ci­deix amb l'opinió de la majo­ria és un error greu i pro­dui­ria l'efecte con­trari al desit­jat.

Cap líder polític pot por­tar legítima­ment el seu poble a la der­rota segura o extre­ma­da­ment pro­ba­ble. L'única raó per córrer aquest risc seria estar obli­gat per les cir­cumstàncies a la con­fron­tació. Ara no és el cas; s'ha de plan­te­jar aquesta quan més con­vin­gui.

Si l'objec­tiu plan­te­jat es demos­tra inas­so­li­ble, l'alter­na­tiva a l'èxit per als líders polítics der­ro­tats pot ser la imatge del màrtir que s'immola pel seu poble. Les con­ver­ses del pre­si­dent Com­panys amb el comis­sari de la Gene­ra­li­tat Ama­deu Hur­tado en raó a la decla­rada incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat de la reforma agrària cata­lana són abso­lu­ta­ment explícites res­pecte d'aquesta temp­tació. Cal­dria que els polítics enten­gues­sin que la seva missió és ser­vir el poble que els ha ele­git, no fer lite­ra­tura, i menys mito­lo­gia.

Ini­ciar la con­fron­tació sense totes les cir­cumstàncies a favor i sense el blin­datge d'una majo­ria sòlida i asse­gu­rada no és ni intel·ligent, ni legítim, ni ètic. Això porta a la con­clusió que s'ha de bus­car la con­fron­tació no en el moment de màxima força política de qui s'oposa a les pròpies tesis sinó de la seva màxima volun­tat d'acord o, si no és el cas, de la seva màxima feblesa.

És per idènti­ques raons neces­sari tenir el més gran con­sens pos­si­ble, la volun­tat blin­dada dels pro­pis, en el moment de l'acció política. Només es pot tenir segu­re­tat sobre la posició d'algú si aquesta és esta­ble i no con­seqüència de fets cir­cums­tan­ci­als i con­tin­gents per mol­tes emo­ci­ons que aquests agi­tin. S'ha de saber admi­nis­trar els sen­ti­ments d'uns quants que poden eri­gir-se en repre­sen­tants d'una majo­ria i resul­tar no ser més que repre­sen­tants d'una mino­ria.

La majo­ria abso­luta a las Corts Gene­rals del par­tit con­ser­va­dor que s'oposa al fet que es faci la con­sulta per por que el resul­tat sigui con­trari a la seva essen­cial i inne­go­ci­a­ble volun­tat política, la uni­tat d'Espa­nya, és una difi­cul­tat que con­vin­dria evi­tar més que afron­tar. És obvi que l'estratègia del par­tit del govern és arri­bar a las pro­pe­res elec­ci­ons gene­rals havent fet les mínimes refor­mes, tret de les obli­ga­des per Europa, però en tot cas només aque­lles que no canviïn lstatu quo d'una soci­e­tat que li ha ator­gat una amplíssima majo­ria per gover­nar en els tres nivells d'estat: govern cen­tral, autonòmic i muni­ci­pal. Els dos anys fins a las elec­ci­ons per­me­ten espe­rar que las cau­ses judi­ci­als per assump­tes de cor­rupció no arri­bin a sentència ferma, i segons la seva tesi, això no gene­rarà res­pon­sa­bi­li­tats polítiques. Per tant, la pos­si­bi­li­tat que el govern cen­tral accepti la cele­bració d'una con­sulta d'auto­de­ter­mi­nació és alta­ment impro­ba­ble, perquè si tingués èxit el govern que l'hagués auto­rit­zada no gua­nya­ria les elec­ci­ons gene­rals a Espa­nya per molts anys, però amb tota segu­re­tat no el 2015. La mútua obser­vació dels dos par­tits majo­ri­ta­ris amb relació a Cata­lu­nya blinda encara més la nega­tiva a la con­sulta.

La força d'un estat és sem­pre gran. Fins el més feble “té una mala salut de ferro”, i més si forma part d'una unió política supe­rior, la Unió Euro­pea, en què els mem­bres relle­vants que la con­for­men volen evi­tar pro­ces­sos de secessió per l'efecte con­tagi que això pot tenir i perquè per a la mateixa Unió una Espa­nya sense Cata­lu­nya i el País Basc podria crear un pro­blema com el por­tuguès, però de 40 mili­ons de per­so­nes: s'agreuja el pro­blema del sud, ori­gen de les difi­cul­tats actu­als de la Unió. Cata­lu­nya, en el seu con­flicte amb Espa­nya, no pot espe­rar ajut actiu de la UE, sinó més aviat resistència.

Deia el gene­ral De Gau­lle que si un for­matge es talla per la mei­tat, totes dues parts són for­matge. Si Cata­lu­nya se separés d'Espa­nya, estem segurs que tots aquests pro­ble­mes l'ori­gen dels qual ator­guem ara a Espa­nya des­a­pa­rei­xe­rien? És una qüestió impos­si­ble de res­pon­dre, però hi ha una cer­tesa: la política fis­cal i de des­pesa i inversió públi­ques millo­ra­ria, perquè el dèficit estruc­tu­ral d'uns 10.000 M€ anu­als es redui­ria sig­ni­fi­ca­ti­va­ment.

Ini­ciat un nou entorn polític, mol­tes de les lleis que difi­cul­ten el crei­xe­ment i l'eficàcia social en sen­tit ampli podrien modi­fi­car-se. La qüestió clau és: tin­drien els par­tits polítics cata­lans el coratge per fer-ho mal­grat que afectés nega­ti­va­ment i en el curt ter­mini els seus interes­sos par­ro­quials? Un exem­ple reve­la­dor és la llei elec­to­ral que hau­ria de pas­sar de llis­tes tan­ca­des a can­di­dat únic per cir­cums­cripció, reduint la força dels par­tits i apro­xi­mant l'elec­tor a l'ele­git. No és segur, però tam­poc impos­si­ble. Si no hem d'apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats de la sepa­ració, per què sepa­rar-nos?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.