Frustracions

Les frus­tra­ci­ons, com els pecats, no se solen con­fes­sar. Les veni­als, encara, però les capi­tals, les que ens fan de llast, les que han mar­cat la car­to­gra­fia d'una vida, ja és més difícil. I és una llàstima, espe­ci­al­ment per a qui la manté ama­gada. Perquè no des­co­brir-la, no aire­jar-la, no com­par­tir-la és l'equi­va­lent a anar ali­men­tant cada dia una petita bes­ti­ola que passa de domi­nada a domi­na­dora, fins al punt que es trans­muta de pre­so­nera a car­ce­llera. Lla­vors està gai­rebé tot per­dut, perquè costa molt redreçar una situ­ació en la qual el desen­gany és l'única direcció que marca la brúixola. Coure tot això, a foc lent, pot deri­var en el fet que l'afec­tat es con­su­meixi per din­tre, pro­vo­cant deso­ri­en­tació i un silenciós i ine­xo­ra­ble procés d'anor­re­a­ment, amb l'auto­con­ven­ci­ment que cada dia que passa l'èxit és més ina­bas­ta­ble. O també pot deri­var en una explosió en què aquesta sen­sació de der­rota es vul­gui expan­dir, a través de les acti­tuds, i enco­ma­nar-la a com més gent millor, obs­ta­cu­lit­zant i pri­vant, en la mesura que es pugui, el camí dels altres cap a la rea­lit­zació.

Final­ment, també hi ha l'opció que pro­voca un dolor pro­por­ci­o­nal al temps que fa que s'arros­sega aquesta frus­tració: com­par­tir-la, expli­car-la, bus­car ajuda, solu­ci­ons. Però per fer-ho s'ha de ser valent. Molt valent, perquè treure a pas­se­jar aquests fra­cas­sos vitals és pas­sar d'anar amb arma­dura a lliu­rar el nos­tre ADN, un mate­rial sen­si­ble que reque­reix triar bé en mans de qui el dipo­si­tem per bus­car l'ajuda que neces­si­tem. És per això que el millor remei per curar-se d'una frus­tració és haver cul­ti­vat amis­tats dura­do­res, sin­ce­res i des­in­te­res­sa­des.