Clar i català

Diu Miquel Bauçà, el nostre –i únic– metafísic català, dins l'entrada Catalanitat, La, al seu llibre El canvi, sobre la nostra apatricitat: “Tenir una pàtria –amb la seva forma visible d'Estat– és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma de vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne. Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa.”

A poc a poc, sembla que despertant d'un son profund, gent del carrer, de la classe mitjana i algunes parts, potser, de la classe dirigent d'aquest país sembla haver-se adonat que les coses no poden seguir així –és a dir, en una situació de falsedat cultural i política, que havia arribat a ser d'un alt cofoisme, aquesta “abjecta murriesa”, tan catalana, que feia dir a altres zones de l'actual Estat “los catalanes de las piedras hacen panes”, i aquí la majoria somreia burleta, però assentia, com resignats al paper històric que, per altra banda, la mateixa classe dirigent catalana havia assumit, interessada per servil, i servil per interessada–. I així fou, durant segles, que ser català s'havia convertit en una “sentimentalitat lletja i obscena”, purament folklòrica i regional, mentre, de fet, el país, per pura força interior, natural, seguia produint talent i economia plenament estatals, és a dir, com si fóssim un estat, sense ser-ho, des d'empresaris fins a pintors i poetes, completament normals, com els de qualsevol altra banda, però que anant pel món, havien d'aclarir –quantes vegades un català, independentista o no, un cop a l'estranger, ha hagut d'explicar “què era” a un interlocutor sorprès, que no entenia què coi li estava explicant aquell “español”– la seva catalanitat.

Estem, per si no ha quedat clar, davant d'un procés de rectificació històrica del grup de persones, que igual com ho són les filipines o les americanes o les xineses, han nascut catalanes, un procés de rectificació, val a dir, únic, diferent de tots els altres processos viscuts en la història, de pobles vençuts un dia i emancipats un altre. Procés, val a dir, que pot desembocar en una independència efectiva, amb la creació d'un nou estat, d'allò que per altra banda ja havia sigut, com a mínim, una monarquia catalana, o que pot desembocar en un nou pacte històric entre els catalans que així ho sentin, i la resta de nacions que conformen l'actual Estat dit espanyol. Però serà únic, perquè la rereguarda històrica dels fets és extraordinàriament complexa i subtil, i realment no es pot dir –tot i la clara agressivitat de la corona o governs castellans en uns moment determinats– que no hi hàgim, d'una manera o altra, contribuït tots. Però el fet és que, ara i avui, un bon grapat de persones habitants, com a mínim, de la marca que resta fixada geogràficament i políticament com a Catalunya volen reprendre el seu propi estat sense dobles lectures, i per tant volen recuperar la seva sobirania política, amb la qual, després, faran el que els sembli, si són capaces de posar-se d'acord, o amb l'acord de què siguin capaces, però lliures en la seva decisió.

I això ja ha començat. Hem començat a no defugir les nostres responsabilitats profundes, com ens indica Bauçà. I tots aquells que diguin que aquests catalans volen dividir, separar, trencar, ho diuen i ho diran sempre perquè no poden entendre que hi hagi un grup de persones que, malgrat tot, i aquest tot ha estat llarg i implacable, i els propis catalans hi han tingut molt a veure, sàpiga i senti la necessitat d'un Estat català per tal de no viure “perennement en un estat d'abjecta murriesa”, de manera que en el dia de demà un català pugui discutir amb tots els ets i uts l'ordre social o el preu dels taxis, sense poder jugar a la doble moral o a la falsedat política. O sigui, pugui ser veritat allò de “clar i català”, expressió, fins ara, impossible i falsa.