Què esta fent el PSC?
Ja fa temps que les actuacions del PSC resulten inintel·ligibles
La pregunta i la data ara acordades entre CiU, ERC, ICV i la CUP no seran les definitives, sinó les que pactin els governs català i espanyol, arribat el cas. Si aquest pacte no es verifica, sembla clar que no hi haurà consulta i que anirem de dret cap a un avançament electoral “plebiscitari” al 2015.
Per què, doncs, té tanta importància l'acord d'ara entre quatre partits? En primer lloc, perquè han coincidit a acceptar que les opcions en joc no són tan sols l'statu quo i l'estat independent, sinó també l'estat associat o federat, la famosa “tercera via” o “federalisme asimètric” o “pacte bilateral”, en la línea del que ha defensat sempre el federalisme català i, particularment, el PSC. Una opció que el pacte constituent del 1978 ja semblava incloure amb la seva distinció entre nacionalitats i regions, però que mai no es va desenvolupar i que la sentència del 2010 contra l'Estatut va acabar negant. En segon lloc, l'acord també és important perquè, lluny dels corre-cuita interessats, dóna tot l'any 2014 de coll perquè el govern de l'Estat s'ho pensi i pugui reaccionar amb intel·ligència.
Davant d'aquestes novetats, l'actual direcció del PSC s'ha limitat a fer fàstics, per a sorpresa de molta gent que ha entès l'acord com un pas significatiu cap a les posicions del PSC. Ja fa temps, però, que les actuacions del PSC resulten inintel·ligibles i que acaben massa sovint amb un esgarrifós tret a la pròpia cama. El pretès argument és ara que “la pregunta i la data només pot fixar-les un pacte entre governs”, una obvietat que l'acord d'ara no nega pas, sinó que persegueix agafant-ne la iniciativa. També que l'acord entre els quatre partits “amaga l'aprovació d'uns pressupostos regressius”, com si un fet comportés l'altre, cosa del tot falsa, com demostra que ICV i la CUP s'oposaran a aquests pressupostos. I, encara, que “la distinció entre estat i estat independent és poc clara”, cosa certa, però que no té la menor importància, atès que la pregunta definitiva, si és el cas, la fixarà un pacte entre governs.
Per què la direcció actual del PSC es limita a donar aquestes excuses de mal pagador? Per què els seus portaveus es conformen a fer un trist paper d'estrassa a tertúlies i entrevistes? Quin és el pes mort que duen lligat al peu? Penso que estan atrapats en el desnivell que hi ha entre la cultura política espanyola i la cultura política catalana, entre la cultura de l'esta-nació a la francesa i la cultura de la nació que no vol ser assimilada sinó esdevenir subjecte polític. Per això, un mateix concepte, el dret a decidir, és anatema a una banda i paraula de Déu, a l'altra. És en aquest context que el PSC s'ha aliat amb el PSOE en favor de la reforma “federal” de la Constitució, convençut que Rubalcaba la sabrà estirar cap al terreny del “federalisme asimètric”. Una aliança, però, que passa –ai las!–per esquitllar-se d'allò que a Espanya és anatema: el dret a decidir. I que, a Catalunya, resulta ser l'expressió ineludible d'una voluntat col·lectiva i l'única palanca disponible per fer entrar en raó el govern de l'Estat.
Aquesta és la qüestió. Per això, el PSC es fa inintel·ligible a Catalunya i, avui, es troba en situació de faltar a un compromís bàsic amb el seu electorat. Per això, els socialistes crítics tenen raó. D'altra banda, és obvi que no basta amb el PSOE per fer la reforma constitucional. Fa falta el PP. Fins i tot faria falta si hi hagués govern del PSOE. I és que cal sumar els dos terços de la càmera espanyola. I el PP no es mourà pas amb bones paraules, només aplicant-li tota la pressió disponible, és a dir, amb un 80% del Parlament capaç d'anar a l'una. El PSC no pot ignorar aquest fet sense perdre tot el crèdit. Cal que el PSC assumeixi aquesta obligada diferència respecte del PSOE, la que es correspon amb el desnivell que separa les cultures polítiques catalana i espanyola, la que comporta una percepció inversa sobre el dret a decidir.
