Vendre el pis i anar a lloguer

S'acaba l'any i tor­nen les velles tra­di­ci­ons. Diuen els brui­xots de l'eco­no­mia que la sor­tida del fan­gar de la crisi passa per la reac­ti­vació del mer­cat de llo­guer, una tendència que ja es palpa en mol­tes can­to­na­des de les nos­tres ciu­tats. Noves frui­te­ries i nous cafès han encès els seus rètols apro­fi­tant dues recon­ver­si­ons: la dels atu­rats dis­po­sats a pro­var sort rere el tau­lell i la dels locals ente­ra­nyi­nats situ­ats als bai­xos d'edi­fi­cis nous de trinca que han estat esco­pits pel mer­cat de la com­pra d'obra nova. Cer­ta­ment, des­car­ta­des les pos­si­bi­li­tats de venda, el llo­guer res­sor­geix com una opció única i pràctica per mirar de treure a curt ter­mini algun ren­di­ment del rajol cimen­tat. Men­tres­tant, el llis­quet que les enti­tats bancàries han posat al crèdit aboca les noves pare­lles engres­ca­des a for­mar una família a con­trac­tar també un sos­tre de llo­guer. Es tor­nen a moure diners, doncs, i com que el movi­ment dels diners és allò que mou el món, els ana­lis­tes més corat­jo­sos s'afa­nyen a par­lar-nos de recu­pe­ració i de nous horit­zons. Símptoma que anem bé o miratge nada­lenc?

Segons Mari­ano Rajoy, el nigro­mant que ens vati­cina un 2014 ven­turós, curull de diàleg i de bons pre­sa­gis, ja ens han llençat l'escala per sor­tir del pou i a par­tir d'ara només veu­rem empre­ses que obren i més rètols que s'ence­nen. Li fa cos­tat el Banc d'Espa­nya, que ha aco­mi­a­dat el 2013 amb un but­lletí tri­om­fa­lista en què s'afirma que el con­sum pri­vat es manté i el calaix dels comer­ci­ants s'omple, que hem dei­xat enrere la recessió i que albi­rem el crei­xe­ment. Natu­ral­ment, arran de car­rer les coses es veuen d'una altra manera. Un any que se'n va con­ti­nua essent –i ja en fa una colla– un exèrcit d'ombres que ens aban­dona, milers de per­so­nes expul­sa­des del bàndol de la població activa. I només cal fer cua a la fines­treta de qual­se­vol banc i com­pro­var les con­di­ci­ons que acom­pa­nyen les con­ces­si­ons de crèdit per ado­nar-se que el pou encara és fondo i les esca­les, cur­tes. El llo­guer, que abans que el mer­cat immo­bi­li­ari embogís havia estat el recurs via­ble i asse­nyat dels que no es podien per­me­tre la hipo­teca, ara és tan sols el clau roent per a molts des­es­pe­rats. S'obren noves frui­te­ries i nous cafès només perquè els preus dels llo­guers són bai­xos. Veu­rem quants han sobre­vis­cut quan escol­tem el pro­per dis­curs de Nadal, quanta més gent s'haurà hagut de ven­dre el pis i anar a llo­guer.