Opinió

La columna

Això de la centralitat

No sé com es cura la síndrome de la centralitat

El man­resà Joa­quim Amat-Pini­e­lla, quan encara no havia pogut edi­tar K.L. Reich, l'obra emblemàtica sobre les pàgines més bèsties del segle XX, es donava a conèixer amb El casino dels senyors. Lli­bre no gens fràgil, que demos­tra capa­ci­tat de nar­ra­dor, com podrem com­pro­var gràcies a la ini­ci­a­tiva edi­to­rial d'Ensi­ola, que n'està ree­di­tant les novel·les. Amb iro­nia ben dosi­fi­cada, l'autor ens fa veure que en tots els pobles pobles hi ha per­so­nes que aspi­ren a sem­blar senyors. I això els retrata encara més com a dis­fres­sats de tals. És el que em passa a Madrid amb el seu Casino, que visito dos o tres cops a l'any, gràcies a l'edi­tor Ricardo Rodrigo. Hi vaig ser el prop­pas­sat dia de sant Josep perquè l'Enric Juli­ana hi pre­sen­tava España en el diván, acom­pa­nyat per Màrius Carol i Mont­ser­rat Domínguez.

Conec el bada­loní Enric Juli­ana de quan tre­ballàvem tots dos al set­ma­nari del PSUC Tre­ball. Hem com­par­tit algu­nes tertúlies de tele. I si ell fa deu anys que viu a Madrid, jo en fa onze. En Juli­ana escriu bé. I lle­geix força. Tinc la impressió que té el legítim desig de ser un nou Gaziel, que era del poble de la meva mare i que també va pas­sar, a la dècada dels sei­xanta, molt temps a Madrid. En un punt dis­sen­tim. Com li deia Mont­ser­rat Domínguez, en Juli­ana se sent fas­ci­nat pel Gran Madrid. I jo, en canvi, sento més aviat passió per l'altre Madrid, amb tants forats que la crisi con­ver­teix en punyents. I amb tan­tes ener­gies que ni la tena­ci­tat del minis­tre català (de Valla­do­lid i de l'Inte­rior) pot col­gar.

L'acte del Casino va ser un elogi –¿inici, pot­ser, d'un procés laic de bea­ti­fi­cació dels seus amos?– de La Van­guar­dia, defen­sora tot­hora de la “cen­tra­li­tat” (no sé si també quan va tenir una direc­tora, María Luz Mora­les, que va aca­bar tan­cada a la presó de dones de les Corts). I el meu pro­blema és que no sé com es mesura això de la cen­tra­li­tat. Ni com se'n cura la síndrome. Ho dic sense sego­nes: m'agra­den els pobles que aspi­ren a ser ciu­tats i no pas­sen de Villa y Corte i són feliços amb un nyap com la cate­dral de l'Almu­dena. ¿Puc dema­nar un poc de fe per tal que els déus hipotètics m'ator­guin el do de la cen­tra­li­tat?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia