Opinió

La medicina de Desmond Tutu

La seva vida ha estat tota ella una cura, una carícia balsàmica que no ha esborrat totes les cicatrius, però n'ha previngut un grapat

Quan l'Aletta i en Zacheriah Zililo Tutu van tenir en Desmond, ara fa 82 anys, no sabien que estaven oferint un dels líders més polèmics, extrems, pacífics i activistes que el món eclesial ha regalat. Perquè aquell nen que van parir és sobretot un arquebisbe, un home d'Església. Anglicà, sud-africà i retirat, però sempre bisbe. Per això sobten més a algunes ments les seves paraules i accions, dignes del més agitat militant activista de qualsevol causa perduda.

Catalunya ha decidit premiar-lo i li atorga el Premi Internacional Catalunya per la seva “vigorosa i constant lluita” i pel seu “coratge excepcional”: és un fet que, sovint, les institucions premien allò que voldrien ser, cercant miralls per projectar els desitjos més urgents. Desmond Tutu és un dels noms que, resseguint lideratges forts –no només religiosos–, apareix en el panorama mundial. Té el Nobel de la Pau, però sobretot col·lecciona, més que títols, reconeixements de la gent, començant per la seva, a Sud-àfrica. No és un desprevingut ni un beneit. Quan ha demanat, per exemple, l'alliberament d'Otegi, no ho ha fet des de la distància sense saber què diu. Ni ha estat instrumentalitzat. Ho ha fet en virtut dels processos de pau en què participa.

Quan es va oposar a l'‘Apartheid' als anys vuitanta, Tutu va trobar molts detractors. Ell no volia lluitar amb violència, i molts compatriotes negres consideraven que només amb la violència es podia posar fi a una situació vergonyosa i injusta. Ell no. Era pacifista. La seva vida ha estat sempre declinada seguint els drets humans.

El 22 de juliol deL 2010 anuncia la seva retirada de la vida pública però continua al peu del canó. És un dels líders religiosos sèniors que donen joc, com Benet XVI dimitint, el dalai-lama amb les seves piulades espirituals, Pere Casaldàliga amb els sense terra o el papa Francesc fuetejant els poders econòmics mundials. Líders que s'imposen a la grisor mat –és que ni brilla– dels altres líders internacionals.

El 1975 va ser ordenat bisbe: el primer bisbe negre de l'Església anglicana. Però per què li han donat aquest guardó català? Per tota una trajectòria de coherència. Per ser un portador de valors. Per haver activat protestes a Soweto, haver sabut fer el boicot econòmic al seu país per la via de la pau i per ser un artífex de la reconciliació. És un guerrer pacífic, valgui l'oxímoron. Quan es va acabar l'apartheid formalment, va ser nomenat director de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, creada per Nelson Mandela. Tutu va ser un fitxatge també de l'aleshores cervell de l'Aliança de Civilitzacions, José Luis Rodríguez Zapatero.

Aquest pastor és un home versàtIL que no es deixa etiquetar. A vegades surt amb un ciri trencat, balla i descol·loca l'interlocutor. Molt crític amb la seva mateixa estructura eclesial, és autor d'aquesta famosa frase: “Quan van venir els missioners a l'Àfrica, tenien la Bíblia i nosaltres la terra. Ens van dir: anem a pregar. Vam tancar els ulls. Quan els vam obrir, teníem la Bíblia, i ells la terra.”

Conscient que quan ets neutral en situacions d'injustícia és signe que has escollit el costat de l'opressor, aquest pastor anglicà ha deixat frases contra l'homofòbia i els cristians com aquesta: “M'imagino Déu plorant veient que la seva Església perd el temps condemnant gais i lesbianes, mentre mig món passa gana i la sida colpeja.”

Tutu somniava ser metge, però a casa seva no tenien recursos per pagar-li la carrera. Ha exercit la medicina d'una altra manera. La seva vida ha estat tota ella una cura, una tireta que s'enganxa sobre les ferides, una carícia balsàmica que no ha esborrat totes les cicatrius, però n'ha previngut un grapat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.