Europa parla d'oblit

Al mateix temps que les xar­xes empa­ra­ven mor­bo­ses mani­fes­ta­ci­ons d'ale­gria per la mort d'una diri­gent popu­lar, hem cone­gut una sentència del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea on es reco­neix que, en deter­mi­na­des cir­cumstàncies, qui sigui objecte d'infor­mació en el cibe­res­pai pot recla­mar que s'eli­mini. I les dues coses tenen un punt de con­nexió.

La sentència resol una qüestió pre­ju­di­cial plan­te­jada per l'Audiència Naci­o­nal en el recurs de Goo­gle con­tra una reso­lució de l'Agència Espa­nyola de Pro­tecció de Dades que el feia res­pon­sa­ble pels seus enllaços a webs de mit­jans de comu­ni­cació enfront les per­so­nes que en fos­sin notícia. S'ha posat l'accent sobre la nove­tat de res­pon­sa­bi­lit­zar el bus­ca­dor i no el mitjà per tal que faci rea­li­tat aquest “dret a l'oblit” de qui pot veure greu­ment afec­tat el seu pre­sent per superats esde­ve­ni­ments del seu pas­sat. Tan­ma­teix la nove­tat no és tal: el TSJUE ha entès que el bus­ca­dor és res­pon­sa­ble del que hi acull, perquè seg­men­tar i allot­jar també és fer trac­ta­ment de dades, tant o més impor­tant que cap altre, doncs amb els bus­ca­dors ja no cal memòria del lloc on anar a tro­bar la infor­mació; el bus­ca­dor subs­ti­tu­eix la nos­tra capa­ci­tat de recor­dar el que de natu­ral se'ns esborra amb el pas del temps, i per això s'ha expres­sat judi­ci­al­ment el reco­nei­xe­ment que qui vul­gui ser obli­dat cibernètica­ment par­lant ho podrà fer sense que per això patei­xin la notícia i la lli­ber­tat infor­ma­tiva. És a dir, el Tri­bu­nal ve a sig­ni­fi­car que han estat els bus­ca­dors com Goo­gle els que han matat una, dret o no, humana tendència a obli­dar, i havent iden­ti­fi­cat el res­pon­sa­ble que l'oblit no es con­sumi, li diu que quan la per­sona ho demani, l'oblit ha d'arri­bar.

El dret a l'oblit cibernètic és, doncs, una mínima recu­pe­ració de l'honor i la inti­mi­tat enguany supe­di­tats al dret a la infor­mació. Sense aquells no hi ha dig­ni­tat; sense aquest no hi ha opinió pública, ni fona­men­tada par­ti­ci­pació democràtica. Però just per això el TSJUE no reco­neix el dret a l'oblit en les per­so­nes que, pel seu paper en la vida pública, jus­ti­fi­quen “l'interès del públic” a conèixer d'elles. Noti's que es diu “interès del públic” i no pas “interès públic”, por­tant de nou a pri­mera plana del debat si la notícia ho és en si mateixa o perquè tracta fets que interes­sin a la gent. En el cas de l'assas­si­nada pre­si­denta de la Dipu­tació de Lleó, notícia és la mort, però sens dubte també que no hagi estat objecte de cap mos­tra de con­dol que no sigui de caire ins­ti­tu­ci­o­nal; ho cor­ro­bora el fet que el minis­tre Fernández pre­ten­gui posar por­tes al camp (sem­pre anònim i lin­xant) de l'ultratge a inter­net, sense ado­nar-se que tot el que s'ha escrit sobre l'escarni romandrà a la xarxa recor­dant el que cap minis­tre podria esbor­rar.

Les per­so­nes públi­ques no tenen dret a l'oblit, ha que­dat clar, però, ¿fóra just que algú que hagués esbor­rat del seu pas­sat fets ver­go­nyo­sos en raó del ja encu­nyat dret a l'oblit pogués després entrar imma­cu­lat a la política? Casuística fei­xuga saber qui té dret a esbor­rar-se i qui romandrà fixat als inters­ti­cis de la memòria col·lec­tiva amb l'estrany ciment d'un núvol intan­gi­ble, més encara tenint en compte que ja molts polítics han acon­se­guit, previ paga­ment, esbor­rar de la memòria les seves mali­fe­tes. Un altre cop al prin­cipi d'igual­tat d'opor­tu­ni­tats.

El fla­mant dret a l'oblit apel·la a con­cep­tes inde­ter­mi­nats que, com el mateix de notícia, se n'ha usat i abu­sat. Però el cert és que aquest cop ho ha dit Europa, així que val­gui com a prova que fins i tot pels que no pen­sin les elec­ci­ons del 25 de maig en clau cata­lana (mino­ria, diuen les enques­tes), Europa comença a ser quel­com sobre el qual cal deci­dir. Ni que sigui votant.