Opinió

La columna

Guanyar Barcelona

Barcelona no és només una ciutat; és la capital d'un país que vol ser estat perquè la gent visqui millor

Un alt càrrec del PSC em va asse­gu­rar un dia, amb aire de suficiència, que ells no tenien res de naci­o­na­lis­tes. Era un estrany anti­na­ci­o­na­lisme que només ho era, d'anti, quan la nació en qüestió era la cata­lana. La con­versa va deri­var cap a la ciu­tat de Bar­ce­lona, lla­vors encara epi­cen­tre de l'omni­pre­sent poder soci­a­lista. I l'anti­na­ci­o­na­lista alt càrrec em va asse­gu­rar que el paper de Bar­ce­lona no seria mai el de capi­tal d'estat –català, és clar– perquè era una capi­tal estat, en referència al model de ciu­tat estat. Sem­pre vaig sos­pi­tar que el que s'ama­gava rere aquesta “cos­mo­po­lita” posició és que Bar­ce­lona havia de ser ciu­tat d'estat; de l'espa­nyol, és clar. Ha plo­gut molt des de lla­vors i Bar­ce­lona ja no és soci­a­lista. I ningú pot augu­rar què pas­sarà, però és evi­dent que Bar­ce­lona aspira a ser capi­tal d'un estat, el català. Per això, les pro­pos­tes per Bar­ce­lona hau­rien de tenir-ho en compte. També pro­jec­tes com Gua­nyem Bar­ce­lona hau­rien d'espe­ci­fi­car com pen­sen vehi­cu­lar en una Bar­ce­lona oberta a la ciu­ta­da­nia com la que plan­te­gen la volun­tat majo­ritària dels bar­ce­lo­nins –segons les enques­tes– de ser capi­tal d'estat. Bar­ce­lona no és una ciu­tat. No només. És la capi­tal d'un país que exi­geix majo­ritària­ment rea­lit­zar una presa de decisió per dis­po­sar d'un estat que sigui útil per millo­rar les con­di­ci­ons de vida de la gent. Un pro­jecte en què Bar­ce­lona és cab­dal. Dibui­xar una Bar­ce­lona autònoma i par­lar de la seva ciu­ta­da­nia com la d'un ens que no va més enllà de l'esfera muni­ci­pal és caure en la trampa d'aquell alt càrrec soci­a­lista. I els que llui­ten afer­ris­sa­da­ment con­tra la pre­ca­ri­e­tat són els que hau­rien de recor­dar a la ciu­ta­da­nia que men­tre per­ta­nyem a l'Estat espa­nyol no hi ha alter­na­tiva per als afec­tats per la hipo­teca, ni pels exclo­sos de la sani­tat pública, ni per recu­pe­rar la vita­li­tat de l'ense­nya­ment públic. Un estat propi català no és la terra pro­mesa, però sí una opor­tu­ni­tat perquè la ciu­ta­da­nia pugui gua­nyar de veri­tat. I amb Bar­ce­lona al cap­da­vant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia