‘Selfie'

El 9 de juliol pas­sat, quan encara era molt hono­ra­ble, l'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Jordi Pujol va publi­car l'edi­to­rial set­ma­nal a la fun­dació que duu el seu nom. Hi par­lava del dis­curs espe­rançador que havia fet el pri­mer minis­tre italià, Mat­teo Renzi, al Par­la­ment Euro­peu. “Un dis­curs impac­tant pel to i pel con­tin­gut, fins i tot per l'habi­li­tat oratòria.” Aquest dis­curs Renzi el va començar amb un gir sin­gu­lar, reco­llint la moda d'auto­re­tra­tar-se: “Com es veu­ria Europa a ella mateixa si es fes un sel­fie?” “Es veu­ria trista, desa­ni­mada, poc atrac­tiva”, va res­pon­dre Renzi, tal com reco­llia Pujol. Dos dies abans de fer aquest edi­to­rial, el diari El Mundo havia publi­cat la infor­mació sobre els comp­tes a l'estran­ger de la nis­saga Pujol, que van aca­bar pre­ci­pi­tant la seva con­fessió de frau fis­cal. Una sac­se­jada a la política cata­lana i espa­nyola que ha cap­gi­rat la imatge pre­fi­gu­rada de Pujol que en tenien admi­ra­dors, ene­mics o pas­sa­vo­lants del camí del mig. Les dades que aporta avui Manuel Cuyàs demos­tren, com a mínim, la com­ple­xi­tat d'aquest cas, del qual encara ens que­den per saber mol­tes coses. I les hem de saber. Ara bé, són coses con­cre­tes que segu­ra­ment que­den ben lluny dels lla­drucs inces­sants que arri­ben en forma de decla­ra­ci­ons polítiques, des d'Espa­nya amb espe­cial virulència, des d'aquí com sense voler per­dre pis­to­nada. For­mes de vella política.

El sel­fie que ara es faria Pujol ha can­viat, sense cap mena de dubte. Però d'aquí tam­poc se'n pot extreure un sel­fie de Cata­lu­nya –com a soci­e­tat civil, com a col·lec­tiu– dis­tor­si­o­nat, decai­gut, men­ti­der o cor­rom­put de dalt a baix. Aquesta és l'ope­ració que ara inten­ten deter­mi­nats sec­tors polítics espa­nyols, que, una vegada més, prac­ti­quen la memòria de peix, allò de “no et sento, no et sento” cri­dant més. Tot per no enten­dre com s'ha enge­gat un sobi­ra­nisme que sobre­passa noms, sigles i sen­ti­ments. Molt abans que els polítics, la ciu­ta­da­nia va enter­rar el pujo­lisme i va donar per superat el penúltim intent del cata­la­nisme que bus­cava un millor encaix a Espa­nya. Molt abans que els par­tits, la ciu­ta­da­nia va recla­mar altres vies.