Opinió

Violències

L'esclat violent és l'expressió del discurs de la competència, de
la imposició de la força bruta i de la debilitat
del procés civilitzador

Ens esgar­ri­fen les imat­ges. Els comen­ta­ris que acom­pa­nyen tanta violència solen refe­rir-se o bé a l'escàndol huma­ni­tari, al sofri­ment de tants inno­cents, sobre­tot infants –que són els que sen­ten amb més pro­fun­di­tat el ter­ror– o a les qüesti­ons estratègiques i econòmiques que ori­gi­nen els des­as­tres. Sem­bla, amb tot, anar-se impo­sant per la via emo­ci­o­nal o per la de grans Majúscu­les el pen­sa­ment mili­ta­rit­zat: és a dir, un “no-pen­sa­ment” que acaba reduint la com­ple­xi­tat del pro­blema i de la història a una sim­ple bata­lla entre bons i dolents. I la violència va sent accep­tada com a “única pos­si­ble regla de joc” enfront de la llarga llista de greu­ges rebuts. Com ens diu el pro­fes­sor J.M. Tor­tosa, cal pro­duir “la cons­trucció social de l'ene­mic” per tal de poder-lo uti­lit­zar –sovint amb l'ajut de la por– com a cau­sant de tots els mals, i un cop ben des­hu­ma­nit­zat, és a dir, con­ver­tit en menys per­sona, ata­car-lo. Des­a­pa­reix la capa­ci­tat de veure els pro­pis errors i violències. I creix, així, l'espi­ral de des­trucció mútua.

Però la violència que mata, enruna i ter­ro­ritza no esclata un bon dia com per art d'encan­teri. Està latent a tot arreu, pre­sent en tots els aspec­tes de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat. Es cuina len­ta­ment en les con­di­ci­ons de vida de les per­so­nes, es res­pira, ben glo­ba­lit­zat en un aire cul­tu­ral que resulta huma­na­ment tan des­truc­tiu com les matei­xes armes. Es fil­tra en les con­ver­ses, en els valors íntims, en les lec­tu­res, en les tele­vi­si­ons i xar­xes soci­als. S'ha anat impo­sant arreu. I ens torna a dir que l'home és un llop per a l'home, ens explica com fun­ci­ona aquest món i qui­nes són les regles de joc a les quals cal adap­tar-se si es vol sobre­viure. Es tracta de com­pe­tir amb l'altre, de gua­nyar-lo, d'impo­sar-se, per tots els mit­jans... L'indi­ca­dor per a mesu­rar la vàlua d'un ésser humà és la capa­ci­tat per a ser i poder més que els altres. Aquest és el dis­curs que per­met tan­car els ulls al sofri­ment aliè. D'altra banda, com més febles són els con­trols polítics, com menys res­pecte i força tenen els drets humans uni­ver­sals, més fàcil resulta fer des­a­parèixer el reco­nei­xe­ment de l'altre, el dife­rent que esdevé un estrany i, si ve al cas, un ene­mic. I així esclata la violència oberta abo­nada per un antic pen­sa­ment patri­ar­cal que per­viu en mil mani­fes­ta­ci­ons pro­pe­res. Des­a­pa­rei­xen les per­so­nes i apa­reix l'estat, la nació, la nostàlgia de l'imperi o la religió. I ales­ho­res, en qual­se­vol part del món, la política queda reduïda a la comp­ta­bi­li­tat de des­pe­ses en mate­ri­als i vides.

I enfront d'aquests des­as­tres huma­ni­ta­ris, no ens cal­dria començar a pen­sar altre cop glo­bal­ment, un cop més com s'ha hagut de fer al llarg de la història, com ens arre­glem per a con­viure en pau? Quina mena d'edu­cació, quina cul­tura, quina política i quina diplomàcia hem de cons­truir perquè els interes­sos d'uns pocs no siguin llei per a tots? Sabem que els éssers humans han de ser edu­cats per a reconèixer –indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment– que som alhora iguals i dife­rents, com­pos­tos i plu­rals. Qual­se­vol forma de monisme, d'uni­di­men­si­o­na­li­tat és alta­ment peri­llosa per a la per­sona i per a la con­vivència. Si volem evi­tar la cons­trucció acce­le­rada de l'ene­mic, hem de paci­fi­car el pen­sa­ment, recor­dar les grans con­ques­tes en drets humans i modi­fi­car els sis­te­mes de valo­ració del que soci­al­ment porta o no a l'èxit. D'això se'n diu edu­car per a la pau.

On són les esco­les que no ense­nyen a com­pe­tir, sinó a nego­ciar, dia­lo­gar i pen­sar? On són les que cul­ti­ven l'empa­tia, l'apro­xi­mació a l'altre, bo i sabent com n'és de fonda la vul­ne­ra­bi­li­tat humana? On s'aprèn en allò petit i quo­tidià la reso­lució de con­flic­tes que necessària­ment genera la con­vivència? Quina política ens pro­te­girà de la part mes fosca dels éssers humans i de l'explo­tació que d'aquesta foscúria fan els pode­ro­sos?

L'esclat vio­lent que ens esgar­rifa és l'expressió extrema del dis­curs de la com­petència, de la impo­sició de la força bruta i de la debi­li­tat del procés civi­lit­za­dor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia