Opinió

Espanya Gran

Cap espanyol no té al cap, ni pensa tenir-lo ni voldria tenir-lo mai, el mapa d'Espanya sense Catalunya ni Euskadi

1. El mapa. D'ençà que hi ha mit­jans moderns de difusió i de con­trol, a penes un país dis­posa d'una orga­nit­zació esco­lar, d'impremta i d'altres mit­jans de pro­pa­gació d'imat­ges i d'idees, es llança a impri­mir mapes en el cer­vell dels adults i de les cri­a­tu­res. El mapa és un ele­ment insubs­tituïble, preciós, en el procés d'“edu­cació naci­o­nal”: la figura de la nació és la forma de la seua substància, el per­fil sagrat, even­tu­al­ment ampli­a­ble, mai reduïble (si no és per la força). Per a l'indi­vidu adoc­tri­nat –que amb els mit­jans actu­als són poten­ci­al­ment tots els indi­vi­dus– la nació no és en pri­mer lloc una soci­e­tat, una col·lec­ti­vi­tat de per­so­nes: la nació és abans que cap altra cosa una superfície amb una forma. Una figura. Per a la qual cap reta­llada no és ima­gi­na­ble, cap reducció de dimen­si­ons, perquè no és ima­gi­na­ble una dis­mi­nució de la pròpia substància naci­o­nal. Més d'un espa­nyol de doc­trina, veí de Bur­gos, Zamora o Madrid, posem per cas, es que­da­ria molt des­can­sat si els cata­lans des­a­pa­re­gue­ren del mapa (poden ima­gi­nar per­fec­ta­ment una Espa­nya sense aquests pobla­dors tan antipàtics), però sal­ta­ria com un llamp a la menor insi­nu­ació de “pèrdua” del ter­ri­tori català: no poden ima­gi­nar una Espa­nya amb un mapa més petit.

2. La por. La por dels espa­nyols de doc­trina a la reducció del mapa no ve sola­ment d'haver estat edu­cats en la gran­deza. Aquesta por, més que por sim­ple és ter­ror a tro­bar-se dis­minuïts en el propi “ser” naci­o­nal: l'espa­nyol s'iden­ti­fica, fa coin­ci­dir la pròpia iden­ti­tat naci­o­nal, amb tot el mapa d'Espa­nya. Per tant, si una part d'aquest mapa se'n desprèn, si el mapa es redu­eix i can­via de forma, què seria Espa­nya? Seria, en pri­mer lloc, menor, i ser espa­nyol seria menys ser: seria una iden­ti­tat res­trin­gida, seria “per­dre” una part del propi ser, etc. L'ampu­tació into­le­ra­ble, metàfora orgànica o cor­po­ral, apa­reix gai­rebé inva­ri­a­ble­ment com a part d'aques­tes pors.

3. La imatge. Però la reducció del mapa no seria, per a l'espa­nyol de doc­trina (que són tots), única­ment una qüestió de volum, de “quan­ti­tat naci­o­nal”, d'iden­ti­tat empe­ti­tida. Seria, més encara, una qüestió d'iden­ti­tat incerta, pot­ser ine­xis­tent, encara no ima­gi­nada. Vejam: un basc o un català, per poc endoc­tri­nat que estiga, té clara en el cap la imatge, el mapa, de Cata­lu­nya o d'Euskadi... sense Espa­nya, és clar. Fins i tot hom pot tenir pre­sent el mapa d'Euskal Her­ria com­plet, amb Navarra, Lapurdi i Sola; o el mapa dels Països Cata­lans, que –no tant com fa alguns anys– cir­cula encara abun­dant­ment. Però cap espa­nyol no té al cap, ni pensa tenir-lo ni vol­dria tenir-lo mai, el mapa d'Espa­nya sense Cata­lu­nya ni Euskadi (...i molt menys, quin hor­ror impos­si­ble, sense Navarra, Galícia i el País Valencià!).

4. La nació. I en qual­se­vol cas, els qui par­len de l'Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal, de la “nació de naci­ons”, etc., hau­rien de tenir clar, almenys i en pri­mer lloc, quina és aque­lla nació –la nació espa­nyola, o una nació espa­nyola?– que no és ni basca ni cata­lana (ni gallega, ni valen­ci­ana, si volem ser més rigo­ro­sos...). Perquè el mapa de l'España Grande ja el sabem tots, i ens inclou a tots de grat o per força. El pro­blema, el gran pro­blema naci­o­nal de la Península, és el de l'España pequeña: men­tre els espa­nyols de nació i de doc­trina no s'enten­guen a si matei­xos, no es puguen autoi­den­ti­fi­car, sense Euskadi ni Cata­lu­nya, ací no hi ha estat plu­ri­na­ci­o­nal pos­si­ble. Men­tre una de les naci­ons, la més grossa, tinga neces­si­tat d'incloure els altres per a poder ima­gi­nar la iden­ti­tat pròpia, el pro­blema no té solució pos­si­ble. Men­tre l'España pequeña, per poder ser alguna cosa, tinga neces­si­tat de ser Grande...

5. La fron­tera.  Per aca­bar, pen­sem una miqueta: ¿per què els espa­nyols de doc­trina ens acu­sen als altres (als cata­lans, en pri­mer lloc) de voler “alçar bar­re­res”, de pre­ten­dre “aïllar-nos”, “tan­car-nos” en el nos­tre àmbit menor, i d'altres pecats sem­blants? Perquè la fron­tera de l'estat marca per a ells la iden­ti­tat suprema, perquè con­si­de­ren el nos­tre ter­ri­tori part del seu ter­ri­tori, la nos­tra iden­ti­tat part de la seua iden­ti­tat: perquè no poden enten­dre que puguem ser una altra cosa, no inclosa ni sub­or­di­nada, per coses així. Als por­tu­gue­sos, però, a pesar d'una pro­xi­mi­tat històrica i geogràfica tan gran, no els acu­sen mai del mateix pecat: tenen dret a ser només por­tu­gue­sos. Els miren com un altre tot, no com una part. Sim­ple­ment, perquè estan a l'altre cos­tat d'una rat­lla que defi­neix un estat. I si, per ser reco­ne­gut com un tot i no com una part, cal efec­ti­va­ment una rat­lla, no és estrany que tants cata­lans pen­sen ja seri­o­sa­ment en l'apli­cació d'aquest prin­cipi. En fi, coses com aques­tes escri­via jo mateix fa trenta anys, i sem­bla que encara no han per­dut valor. Quant als resul­tats i apli­ca­ci­ons, qui sap si caldrà espe­rar trenta anys més. O pot­ser no tants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.