Opinió

Religions independentistes

La independència ha generat creients, però els creients de tota la vida també s'hi han abocat

Les religions, aquelles entitats arrelades a Catalunya que a alguns els molesten tant, també s'han apuntat al procés. Hi ha veus que han parlat i han dit que ser independentista no és un pecat, manifestos interreligiosos que s'han propagat i noves entitats que han sorgit, com Cristians per la Independència. I tot això sota un fervor nacional que ha fet recuperar símbols com la Moreneta, i ha posat els micros ben a prop de bisbes i líders religiosos. Que ningú es pensi que un nou país es fa al marge de les aportacions de les religions.

La Fundació Catalunya Estat, que treballa per impulsar posicions “clares i inequívoques” per part de diferents sectors socials a Catalunya, també s'hi ha sumat. És obvi que no podien deixar de banda les religions (tradicions i organitzacions religioses, en diuen ells).

Ha redactat un text que ja està a mans del Grup de Treball de Religions de Catalunya (GTER) en què sostenen que “el diàleg interreligiós aporta respecte i coneixement, prevé conflictes, facilita l'acceptació i la visibilitat de l'altre, genera una societat més cohesionada, distesa i eficient”. En uns moments en què l'ecumenisme intern polític no es pot manifestar amb naturalitat, és benèfic sentir que les religions també empenyen per tal que la societat sigui millor, perquè si la gent vol un país nou no és per anar tots junts de la maneta, sinó per solucionar els seus problemes i els de la gent que té al costat.

El manifest que ara els líders religiosos s'han compromès a debatre amb els seus fidels reivindica per al poble català el dret a l'autodeterminació recollit a la Carta fundacional de les Nacions Unides, aprovada l'any 1945, en l'art. 1.2. El manifest recull l'aportació de creients i no creients a la societat catalana, i posa en relleu l'engranatge de les tradicions religioses amb la societat civil i política. El cinquè punt del manifest és el més interessant, dedicat al dret de l'autodeterminació. Per tant, líders musulmans, jueus, catòlics, protestants i ortodoxos ja tenen un text i un compromís de distribuir-lo i debatre'l amb les seves comunitats. Manca un acte unitari i públic en què les religions expressin el seu punt de vista sobre aquest afer. Les religions no serveixen només com a bombers i assistents espirituals de la seva gent, sinó que quan són més eficaces és quan s'uneixen i s'impliquen també públicament en causes comunes.

Mentre les religions fan esforços
per aclarir-se en aquest nou escenari, resulta que la política sobiranista ha agafat un
color pseudoreligiós. Sí, l'independentisme, i els seus detractors, també han agafat tics religiosos. Fins i tot les estratègies evangèliques del porta a porta, l'exhibició sense complexes de les creences, les metàfores
bíbliques, les insígnies, els valors com el
sacrifici i les virtuts com l'esperança, la defensa aferrissada d'unes conviccions que no volen quedar-se a casa (com tampoc els
creients es volen quedar a sagristies-mesquites-sinagogues, etc).

L'expressió pública, les manifestacions, la veu del poble... s'han de celebrar com a triomf de la democràcia, tant si vénen de la societat civil com si vénen de col·lectius religiosos. I això, a vegades, costa d'acceptar.

La Conferència Episcopal Espanyola no ha acollit bé aquest nou aire que es respira a Catalunya. La insistència del cardenal Rouco Varela a veure la unitat d'Espanya com a “bé comú” no va trobar seguidors, però, a Roma. La Santa Seu és una sagaç observadora, i no sol ficar la pota amb comentaris provisionals. Un periodista serè com Lluís Foix va criticar la setmana passada en un acte a la Fundació Maragall les paraules de Rouco, perquè eleven a “categoria moral” la unitat espanyola i per tant “propicien que la política pugui aprofitar-se de la religió”.

ALguns bisbes d'aquí han parlat sense embuts. Un d'ells, Xavier Novell, de Solsona, va demanar exactament, més enllà de titulars partidistes, que la societat catalana “no romangui aliena a aquest procés” i que “amb esperit democràtic i pacífic”, els fidels es sentissin cridats a “triar amb tranquil·litat de consciència aquella opció davant la consulta que creguin millor per al bé de Catalunya”. Això no és una crida a la desobediència, però com que tothom s'excita de seguida amb la política i la religió, s'ha conclòs que era un clam independentista. Tots estan expectants. A Montserrat ja han dit també què pensen. El papa està ben informat. Les esglésies evangèliques tenen debats i escriuen sobre el tema. Els jueus, no tan sols de casa nostra, i no només els jueus religiosos, saben bé què s'està coent a Catalunya. Les esglésies ortodoxes, ben acostumades a la independència, segueixen amb atenció el procés català. Els líders musulmans miren amb lupa què passa en una terra on els seus fidels conviuen ja sense bitllet de retorn. I les altres espiritualitats observen, també. La independència ha generat creients, però els creients de tota la vida també s'hi han abocat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.