El pacte
S'ha arribat a un acord. No hi han pas arribat en Mas i en Junqueras sols, en una sala freda. S'hi ha arribat amb la unió de tot el poble que vol la independència, representat per l'ANC, Òmnium i l'AMI
El fet més significatiu d'aquesta negociació Mas-Junqueras no ha estat la pèrdua d'eleccions immediates del programa d'ERC, ni tampoc l'oblit de la llista unitària del president. Tampoc no ha estat l'estreta de mans d'Artur Mas i Oriol Junqueras, davant els càmeres àvids de fotos genials, després d'haver-se enviat floretes per SMS, res a veure aquest acte cordial i correcte amb aquella abraçada del president i en
David Fernàndez el 9-N, amb la paternal mirada del president. Un amor
impossible.
Quin és, doncs, el fet més significatiu d'aquesta negociació que s'ha produït amb tants entrebancs? Una negociació que ha tingut lloc després de les declaracions de la Marta Rovira, que sempre s'acabaven amb un escoli que incloïa,“i a la llista hi hauran persones afins a ERC”. Negociació feta després de la intriga de dos mesos, amb una ciutadania frisant, tot esperant Godot, amb el goig intens de la massiva votació del 9-N. Dos mesos en què els tuits han saltat, com a mínim quatre vegades, amb trending topic mundial. Que ha tingut lloc després d'haver-nos convertit en éssers neuròtics pendents només de què diria el president, esperant la convocatòria d'eleccions, esperant-la per Nadal, per Reis. Després de la decepció de sentir el silenci d'un Artur Mas sense el qual les eleccions no eren possibles. Després de les converses de Nadal i sobretot les de Cap d'Any, plenes de prediccions, discussions i mals averanys al costat dels contes de la lletera abans que se li tombés la marranxa. Negociació que s'ha produït després de maleir en Mas i en Junqueras pel seu distanciament, que els duia a girar l'esquena a una societat civil que, des del 2012, no atura la lluita, sigui amb performances de la senyera, sigui per mitjà de les cadenes. Una societat que no para de llegir revistes i diaris per a trobar-hi l'anunci d'eleccions desesperat –Mira, l'Ara, què diu... No, l'article d'El Punt-Avui és impecable... No et perdis el Periódico i La Vanguardia... Oti, El País (sé de molta gent que s'han subscrit a un piló de diaris electrònics per no deixar-se escapar cap declaració, cap article. Per no perdre's ni un bocí d'esperança enmig de la necessitat de votar per la independència).
Després de tot això, el dia 14 de gener a la tarda, es va saber que hi havia ple de reunió al Palau de la Generalitat, aquell sancta sanctorum de la nostra història de poder, entre els estaments i les Corts, aquell Palau de la Generalitat situat al bell mig de l'antic fòrum romà, travessat pel cardo maximus i el decumanus maximus, esdevingut centre polític des del XIII fins al XVIII, aixafat dos cops pels reis a qui feia destorb. Doncs, i dins l'aurèola de palau, s'ha arribat a un acord. No hi han pas arribat en Mas i en Junqueras sols, en una sala freda. S'hi ha arribat amb la unió de tot el poble que vol la independència de la nostra nació, representat per l'ANC –assemblea transversal–, Òmnium –llengua, cultura i país–, amb la unió de municipis per la independència, l'AMI.
Aquest fet, aquesta participació de la societat civil en una sessió tan important, és segurament l'esdeveniment més significatiu d'aquest dia 14 a la tarda. Siguem-ne conscients: no havia passat mai.
