Opinió

La columna

Pidolant

Ens hem transformat en una societat competitiva fins i tot a l'hora de practicar la generositat

“Em sap greu –lle­geixo al paper que trobo al cos­tat del teclat on ano­taré el número secret del meu compte ban­cari–, sóc l'indi­gent que dormo en aquest cai­xer automàtic però ara no el puc aten­dre. Si és tan ama­ble, deixi la seva apor­tació en aquest got de plàstic.” Al vas hi ha algu­nes mone­des. Ara som a dalt del metro. Una dona es pas­seja cap­jupa entre els viat­gers que ens gron­xem a peu dret pro­cla­mant un drama fami­liar i labo­ral que, segons asse­gura amb un somi­queig tea­tral, l'ha dut a les por­tes de la des­es­pe­ració. Allarga la mà espe­rant almoina, però els viat­gers mirem a terra o ens mirem entre nosal­tres sense neces­si­tat de dir res: sen­zi­lla­ment no ens la cre­iem. La dona se'n va amb les mans bui­des. Tras­lla­dem-nos a con­ti­nu­ació a Lon­dres. Alfred Ajani, un jove gra­duat en màrque­ting que sovin­te­java el metro exhi­bint un car­tell on dema­nava feina, s'ha con­ver­tit en el pro­ta­go­nista d'una notícia sin­gu­lar a la secció de soci­e­tat dels dia­ris. Ajani va tenir la sort que una empresa s'hi fixés i el con­tractés com a rela­ci­ons públi­ques. Ara tre­ba­lla per a una empresa més gran i ha tor­nat al metro amb un altre car­tell on es pot lle­gir: “Ara con­tracto jo.”

L'exem­ple de la dona del metro –igno­rada per la incre­du­li­tat de la seva posada en escena– i els d'Ajani i de l'anònim pido­laire epis­to­lar del cai­xer automàtic –pre­mi­ats, en canvi, per la seva ori­gi­na­li­tat– ens demos­tren que ens hem trans­for­mat en una soci­e­tat com­pe­ti­tiva fins i tot a l'hora de mos­trar-nos gene­ro­sos. Hi ha un punt d'immo­ra­li­tat inne­ga­ble, en aquest com­por­ta­ment selec­tiu a l'hora de satis­fer les mans que es paren al nos­tre vol­tant, però cal reconèixer que ha arri­bat un moment que tots l'apli­quem.

La mul­ti­pli­cació dels pobres que poblen els car­rers de les nos­tres ciu­tats, l'expansió de la gent que demana cari­tat, ha fet que la gent que la prac­ti­quem siguem ara més exi­gents que en el pas­sat. Segu­ra­ment, també més insen­si­bles. La sen­si­bi­li­tat és la pri­mera cosa que es perd enmig de la crisi, just abans de per­dre el lloc de tre­ball.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.